A Burgos, l’habitatge costa la meitat o menys que a Mallorca, però tenen el doble de llibreries. Qui és més ric? Era la pregunta que em feia mentre caminava pels carrers de la ciutat castellana, on les immobiliàries es conten amb els dits de la mà i les botigues de llibres abunden. Es pot caminar vers una independència satisfactòria sense cultura? El dubte m’arribà un dia de Sant Jordi a Vilafranca del Penedès. A la rambla de Sant Francesc hi havia molta política, però comprar un llibre suposava una tasca titànica.
La meva memòria conserva noms i personatges de les llibreries imprescindibles per a la meva formació. També record les que ompliren el meu cap i el meu cor de protagonistes d’aventures inversemblants. Em permeteren viatjar a països fantàstics o ben reals que vaig visitar molts anys després o no coneixeré mai. Record nombroses llibreries i llibreters. En canvi, no he destinat ni una cèl·lula del meu minvant cervell a una immobiliària de Palma.
A Llibres Mallorca, prop de l’entrada a l’antic Call ciutadà, vaig enamorar–me de la literatura en català i vaig adquirir a terminis el ‘Diccionari Català, Valencià, Balear’ d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Entre aquells centenars de milers de papers comptava amb el guiatge expert de Bernat Homar, el llibreter amable i discret sempre amagat darrere un etern mostatxo. A Can Tous, del carrer Navarra, exercia Antònia Ordinas, que llavors era una enamorada de la literatura i una escriptora incipient de vast vocabulari.
A la Jovellanos, al carrer del mateix nom, Francesc Salleras era, a més de llibreter de nou i vell, l’alegre hostatger de la confraria de la Marededeu de la Panada, advocació que segueix injustament pendent de reconeixement canònic per part del Vaticà. Si el meu destí era Ereso o Esago, havia de pensar dues vegades si caminar cap a la plaça del Bisbe Berenguer de Palou o cap a l’església de Sant Nicolau. El meu cervell patia una permanent confusió amb els dos noms.
La meva preferida, l’amant que tots voldríem tenir, era Logos. Estava just davall les escales que uneixen el carrer dels Oms amb la plaça dels Patins. Si Carlos Ruiz Zafón la conegué, no tenc ni un sol dubte que li serví d’inspiració pel seu cementiri dels llibres oblidats. Els volums s’acaramullaven sense ordre ni concert. O, millor dit, s’ordenaven amb una lògica que sols coneixia el monarca absolut, que no absolutista, d’aquell regne de la cultura. El seu nom era Domingo Perelló i era capaç de localitzar des d’un volum de l’editorial Ruedo Ibèrico a el Señor presidente de Miguel Ángel Asturias, que desenes d’alumnes de La Salle imploràvem desesperats per encàrrec del professor de literatura. Gràcies a Domingo podíem obrir la primera pàgina i llegir les paraules màgiques: «Alumbra lumbre de alumbre, Luzbel de piedralumbre sobre la podredumbre!…»
Caminant pel carrer dels Oms, quan et sobraven uns minuts, era un recurs habitual entrar a la botiga de llibres de segona mà de Can Fiol. Trobaves a molt bon preu aquell tractat sobre el gòtic mallorquí que ja estava descatalogat. També podies visitar Can Ripoll, però aquella llibreria del carrer de Sant Miquel era més sofisticada i exclusiva. Era com anar de Zara a Loewe.
He escrit més de cinc-centes paraules i encara no he pogut recordar ni una sola immobiliària dels anys que van de principis dels setanta als noranta.
Avui gir els ulls cap als aparadors si pas davant qualsevol de les llibreries obertes a Palma. Drac Màgic –on de la mà de Pau Taura vaig saber que la vessant de negoci també és important, més per sobreviure que per viure folgadament–, Quart Creixent, Baobab, Biblioteca de Babel, Embat, Llibres Colom… apaivaguen la nostra set. Només en cas d’emergència vaig a les dels grans magatzems. Em sent ben rebut a La librera del Savoy, que té nom i llinatge: Maria Riutort. I pens que no tot està perdut en llegir que Sara Sánchez ha obert un nou temple de les paraules a es Fortí.
Irene Vallejo ha demostrat amb El infinito en un junco que best-seller no sempre és sinònim de producte de laboratori. «La palabra escrita –diu– ha sido tenazmente perseguida a lo largo de los siglos, y son más bien extraños los tiempos de paz en los cuales las librerías sólo tienen visitantes tranquilos, que no enarbolan estandartes, ni agitan dedos fiscalizadores, ni rompen escaparates, ni encienden hogueras, ni se abandonan a la atávica pasión de prohibir».
Les llibreries són símbol de cultura, de triomf de la raó, de diàleg… i també de pau. No es troben llibreries obertes en temps de guerra. Cal preservar-les. Cal recordar-lo en aquest dia de Sant Jordi: menys immobiliàries i més llibreries.