Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Arran de la publicació del llibre d’en Jordi Maíz Chacón, La desfeta jueva de 1391, amb el subtítol de Violència, poder i religió a la Mallorca medieval, m’he pres la llibertat de parlar novament dels jueus, temàtica que mai no s’esgota i en concret de l’any 1391, any que podríem considerar com a fatídic per a la memòria de la història jueva, no tan sols a Mallorca, sinó a tota la península Ibèrica i que finirà amb l’expulsió de 1492. De fet, per a l’Europa d’aleshores, la del segle XIV, fou un segle d’atziac record per a les comunitats jueves: expulsats de la França de Felip IV el Bell per motius econòmics (1306), l’anomenada Croada dels Pastors que l’emprengueren irracionalment contra ells (1320), les seqüeles de la pesta negra (1348-1350) que s’endugué a l’altre món més d’un terç de la població del continent europeu, acompanyades per contínues persecucions originades per farses calúmnies, com la de profanar hòsties consagrades o per rituals de sang després de la desaparició d’alguns cristians, i finalment els avalots de 1391. Fets que, talment una malastrugança, tornen una vegada i una altra: acusar els jueus, injustament, de ser els responsables de la pesta negra, quan foren víctimes, com tothom, de les seqüeles de l’esmentada epidèmia, d’enverinar els pous d’aigua i de cometre assassinats rituals. El jueu és un ésser vil, cobdiciós, astut, femeller, aferrat als instints i als diners, nòmada, el boc expiatori de totes les culpes i els mals que afligeixen a la societat medieval. Una narrativa que té quasi sempre un to reprovador, sota la idea que són culpables d’un delicte que ells no han comès mai, però que ha quallat fins al punt que ha fet possible en l’imaginari col·lectiu cristià la construcció del mite del jueu malèfic, especialment si aquest anava animat per les prèdiques fustigadores de Vicent Ferrer: «Els jueus són animals amb cua i menstruen, com les dones. Per això tenen de color groc el rostre i exhalen aquella olor exsangüe. Duen damunt el senyal de Caín, i per això puden». Déu-n’hi-do, aquest Vicent Ferrer, canonitzat per l’Església catòlica. Sembla que la santedat es limitava a això, a convertir jueus com també musulmans, encara que fos amb extorsions, en bons cristians. En això consistia l’evangelització. El gran assagista i pensador George Steiner havia dit que Europa es va suïcidar quan va matar els seus jueus. Segurament es referia a la neteja ètnica que va portar a terme el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, quan foren morts a les cambres de gas, afusellaments massius duts pels einsatzgruppen o grups de la mort i altres tàctiques que millor no saber, que gairebé es van endur uns sis milions de jueus. És un miracle que encara existeixi Europa, ja que una civilització que extermina als seus jueus no es recupera mai. El cas és que això es podria aplicar a totes les èpoques. Quan els jueus surten a la palestra de la història, només destaquen com a entitat purament econòmica i geogràfica, inanimada i sense cultura. Ells sempre tenen la maleta a punt, és part del seu ADN, atès que han viscut una autèntica diàspora que els ha fet anar des de Mesopotàmia, passant per Àsia Menor i Egipte, fins a arribar, de manera gradual, a Occident. Ja l’historiador jueu Flavi Josep havia dit que «no hi ha poble en el món conegut que no inclogui una part del nostre». No sabem la data exacta de l’arribada dels jueus a les Balears, però el que sí que és segur que van augmentar i estendre’s amb la conquesta de Jaume I i reis successius. El primer testimoni és una inscripció en hebreu d’una àmfora del segle I trobada a Eivissa. Més endavant, des de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident i la invasió dels pobles bàrbars allà cap al segle V hem pogut descobrir alguns testimonis més sobre la presència jueva a Balears, com unes marques en hebreu d’uns ploms de balança a Santa Maria del Camí (Mallorca) que ens indiquen una certa activitat comercial i la ja més que coneguda Carta del bisbe Sever de Menorca, document antijueu que descriu la conversió massiva de jueus a la ciutat de Maó l’any 418. La creixent colònia de jueus a la península Ibèrica i el torcebraç del proselitisme amb els cristians fou confirmada, primer, pel Concili d’Elvira i més endavant, pel concili de Toledo, a través d’uns cànons antijueus que regulaven comunitats totalment separades per qüestions religioses. Això no treu que la col·laboració i els intercanvis entre cristians i jueus, i més endavant amb els musulmans, foren intensos, però sense tenir ni el més mínim interès els uns pels altres, simplement vivien junts, en estat de tensió permanent. Això feia que qualsevol agitació o circumstància pogués acabar en un enfrontament violent i aleshores la tolerància desitjada es feia miques en un sol instant. La literatura escrita va ser testimoni d’aquesta convivència tensa. Es fa difícil pensar en les relacions interconfessionals quan hom manifestava que l’única religió veritable era la seva i menyspreava la dels altres amb absurds arguments comparatius, potser amb l’ànim de difamar l’adversari. Un dels conflictes que perdura en el temps és el de l’acusació d’usura; és a dir, el d’aprofitar-se del préstec amb interès. Sabem que entre els cristians estava prohibida, sota pena d’excomunió. També entre jueus, però la podien exercir amb els gentils. La Corona d’Aragó, com en altres llocs, va legalitzar aquesta pràctica en la qual es registrava o bé en un document de dèbit sota notari cristià o bé s’inscrivia l’obligació de tornar els diners en préstec al registre de la cort local de justícia. Els infortunis de molts cristians respecte als seus negocis es convertiren en grans beneficis pels jueus. Recordeu El mercader de Venècia de Shakespeare, on Shylock fa un contracte amb Antonio, però sota una condició molt particular, si no pot pagar, l’extraurà una lliura de carn del cos. La demagògia antijueva predicada especialment des de les trones de les esglésies fou l’espurna que encengué el foc de les violències irracionals. Malgrat que fossin esporàdiques i aïllades, es registraren a Mallorca i arreu de la península Ibèrica algunes escenes dramàtiques de violència de la plebs contra els calls amb destrosses serioses i, el que és pitjor, violacions i morts; sembla que tot això portava el segell de la propaganda i dels sermons de predicadors sense escrúpols i, malauradament, fou el preàmbul dels esdeveniments de 1391. Tot va començar a Sevilla. Sembla que l’ardiaca d’Écija, Ferran Martínez, que anteriorment havia iniciat una campanya de sermons provocadors contra la comunitat jueva, agafant models com el del convers Abner de Burgos i el Pugio Fidei de Ramon Martí, exigia l’expulsió dels jueus dels regnes espanyols. L’ardiaca opinava que les vint-i-tres sinagogues que hi havia a la ciutat de Sevilla havien estat edificades contra dret: per això s’havien de destruir i transformar-les en esglésies i com a colofó de tot això s’hauria de tallar tota relació amb els jueus. En el 1382, l’arquebisbe de Sevilla, Pedro Gómez Barroso, comunicà al rei Joan I de Castella els excessos oratoris de l’ardiaca, que no feien més que encendre el poble contra els jueus. Però ni les advertències del bisbe ni les del mateix rei feren minvar l’agulló de les seves prèdiques. Finalment, sota pena d’excomunió, se li va prohibir predicar contra els jueus. La mort del rei i de l’arquebisbe de Sevilla el mateix any va deixar les mans lliures a l’ardiaca, que es convertí en la màxima autoritat eclesiàstica de la diòcesi. Aprofitant l’avinentesa de la vacant de la seu de Sevilla i la regència del regne, Ferran Martínez, atià la multitud cap a una histèria col·lectiva que comportà la destrucció de sinagogues i a la confiscació dels llibres d’oració́ jueus. La primera revolta va esclatar el gener de 1391, però s’aconseguí aturar-la i es va condemnar els fautors a la forca. No obstant això, el 6 de juny, Ferran Martínez llançà de nou els seus homes contra els jueus. Altra vegada sinagogues cremades, saqueig i pillatge, acompanyats per matances i incendis arreu. Mentrestant, a Mallorca el creixent odi contra alguns creditors jueus —talment com esmenta Jordi Maíz— i ensems contra els mateixos calls, no era un fet puntual, sinó més aviat col·lectiu. A Alaró, Inca i sobretot a Palma, els jueus foren les víctimes de les ires de la multitud davant la precarietat econòmica i el buit de poder que debilitava encara més la situació, un tropell difícil de gestionar. L’any 1391 fou pels jueus de terrible alternativa: conversió o exili, la qual cosa va provocar la desaparició d’una comunitat tant per la seva riquesa econòmica com cultural.

Compartir el artículo

stats