El concepte ‘no–lloc’ és una creació de l’antropòleg Marc Augé (Poitiers, 1935). L’introduí el 1992 a la seva obra ‘Els no–llocs, espais de l’anonimat: una antropologia de la sobremodernitat’. La clau per identificar-los és molt senzilla, es tracta d’aquells indrets on l’ésser humà es converteix en anònim. Les persones no hi viuen i no fan seus aquests espais, mantenen amb ells una relació de consum.
Un primer llistat de ‘no-llocs’ inclou grans establiments hotelers, mitjans i infraestructures de transport, o grans superfícies comercials. Encara que sempre hi ha una part de percepció subjectiva, es tracta de llocs de pas, on no arrelam, on no establim relacions humanes estretes ni ens sentim a ca-nostra. Un aeroport, l’habitació d’un hotel, una autopista, una macroestació de tren són ‘no–llocs’.
En paraules d’Augé un lloc és un indret «d’identitat, relacional i històric». Quan l’espai no s’adapta a aquests conceptes, és a dir, no aporta identitat ni estableix relacions fermes ni té una càrrega històrica, ens trobam en un ‘no-lloc’. Una identificació en positiu seria que mantenen un trànsit constant d’individus que es comuniquen amb un document –el passaport, el carnet d’identitat–, amb el tiquet de compra o amb la targeta de crèdit.
Un altre ‘no–lloc’ és un camp de refugiats, on els que fugen de guerres, repressions o fam passen mesos, anys o tota una vida. De moment, no en tenim a les Balears, però el nostre percentatge de ‘no–llocs’ sobre la superfície total del territori competeix amb la meca d’aquests espais, que podríem situar a Las Vegas.
Tenim aeroports que alguns aspiren a fer créixer més i més per accentuar una altra de les circumstàncies que assenyalen els ‘no–llocs’: són «instal·lacions necessàries per a la circulació accelerada de persones i béns». Tenim una de les ofertes hoteleres més voluminoses del món. És cert que en els darrers anys s’han creat establiments que cerquen la proximitat amb el client o apropar-lo a la terra que visita, però el 99% dels existents no tenen personalitat. Són caseres de la qual entren i surten eixams de turistes que no es mouen del seu redol.
De grans superfícies n’anem sobrats. Fins i tot hem creat neopobles com Fan o Festival Park (perdó, Fashion Oulet). No només s’han menjat el territori, sinó fins i tot la toponímia tradicional. Misteriosament, noms com es Caülls mai tenen possibilitats comercials dins els cervells de les agències publicitàries que somnien en anglicismes. Deslligats de la història, en la definició d’Augé.
Tenim ‘no-llocs’ amb característiques pròpies. Es tracta del que denominam zones turístiques. Allà no només hi ha hotels, també comerços i una oferta d’oci sense identitat, arrels ni història. Indrets on es beu i es menja el mateix que a Baviera o Manchester –problema identitari–. Tampoc importa massa amb qui et relaciones, mentre deixis un bon grapat d’euros o lliures, ni commous a ningú de l’entorn si et mors d’un coma etílic o precipitant–te des del vuitè pis de l’hotel –problema relacional–.
Un altre ‘no-lloc’ amb característiques pròpies és el de la urbanització creada a espais rurals, sense serveis i sense una xarxa de relacions socials entre els habitants, quasi sempre temporals. Són carrers i edificis envoltats de murs en els quals és possible que les cames s’atrofiïin perquè el moviment es produeix sobre rodes.
Una característica distintiva dels ‘no-llocs’ illencs és que tan aviat estan plens de milers de persones sense espai vital ni distància social, com absolutament buits. Avui semblen formiguers i demà deserts. Aquest fenomen sol ser estacional i els períodes d’inactivitat coincideixen amb els de més fred. Però darrerament també ha sofert l’efecte d’una pandèmia. Encara no ha acabat i no sabem si ho farà aviat. Desconeixem si en vendran de noves en forma de virus, crisi econòmica o conflicte internacional. Però no volem ni imaginar què seria de les illes si els nostres abundants ‘no-llocs’ sense arrels ni història ni identitat quedessin buits.
