Ja em permetrà l’amic Sebastià Alzamora que li manllevi el títol d’una divertida novel·la seva per bastir aquesta petita crònica. Tot succeí el passat dissabte 23 d’octubre a Llucmajor, on els exalumnes de la primera promoció de Filologia catalana de la UIB (1980-1985) i alguns altres de Filologia hispànica de la mateixa promoció ens trobàrem per celebrar el 36è aniversari de la nostra graduació. No fou, tanmateix, una trobada qualsevol: la pandèmia havia ocasionat que s’anàs ajornant de manera reiterada, fins que finalment la poguérem dur a terme en un clima de franca cordialitat, amb l’alegria que sempre suposa veure aquells companys i companyes amb qui compartires estudis però també inquietuds, anhels, vivències...
Les companyes llucmajoreres -na Francina, na Margalida i na Xesca- ens obsequiaren amb una exquisida sorpresa: un itinerari per alguns dels llocs més emblemàtics en què transcorregué la vida i obra de Maria Antònia Salvà (1869-1958), de qui no seré jo qui en destaqui l’enorme qualitat literària i una capacitat de treball poc usual en l’època en què li tocà viure. Així ens ho explicà Margalida Tomàs, especialista i estudiosa de la seva biografia i obra, en una interessant xerrada que tingué lloc a la sala d’actes del Claustre de Sant Bonaventura, on d’una manera prou amena i brillant ens explicà facetes potser poc conegudes de la magnífica poetessa llucmajorera. Com per exemple que na Maria Antònia Salvà era una al·lota de casa bona, la qual cosa li permeté un accés als llibres i la cultura poc freqüent en les dones de la seva època. Però allò que més em cridà l’atenció de la dissertació de na Margalida va ser l’èmfasi que va posar a l’hora d’accentuar dues característiques cabdals per entendre la trajectòria vital i literària d’aquesta gran escriptora mallorquina: d’una banda, la seva profunda religiositat, manifestada en no pocs poemes del seu repertori; de l’altra, la ferma voluntat de viure per i per a l’escriptura, a la qual es consagrà en cos i ànima. Aquesta determinació va condicionar sens dubte la seva vida amorosa i sentimental (era una dona prou bella i atractiva, físicament i intel·lectualment), ja que sabia que el matrimoni (no li faltaren pretendents, pel que sembla) li comportaria haver de pagar un alt peatge com a dona i, sobretot, haver de renunciar a allò que més li agradava: la creació poètica i literària.
La visita continuà a través dels bells carrers del centre històric de Llucmajor, jalonats de cases antigues, àdhuc senyorívoles. La propera parada fou precisament la casa on va viure i morir, al número 11 del carrer de Jaume I; al rebedor o vestíbul, en Felip Munar ens recita el poema Casolana: Lluu, adesada i fresqueta, / la cambra amb el llit parat, / l’ample llit entorcillat, / perfumat de roba neta (...). Un darrere l’altre, amb la sensació que ens trobam en un veritable museu, enfilam la sòbria escala de pedra que ens conduirà fins a les estances superiors de la casa. Les habitacions són més aviat humils, modestes, amb llibres i records de l’escriptora en gairebé cada racó de la casa. Els nombrosos retrats que pengen de les parets posseeixen aquella antigor seriosa i un tant rígida, de contorns més aviats foscs i mirades severes. Sembla com si encara hi fos, na Maria Antònia, com si el seu esperit planàs en aquella atmosfera casolana i ens volgués empeltar la riquesa amable dels seus versos: Tot és bo, com el repòs, / dins la cambra retirada, / i aquella olor de bugada / fa més plaent el redòs.
Abandonam la casa per dirigir-nos a un altre dels indrets que marcaren profundament la infantesa de la nostra poetessa, l’escola de Nostra Senyora de Gràcia, coneguda popularment com Ca ses monges. A dins d’una vitrina, curosament desades, hi podem veure les lladrioles del «Domund» d’un temps (que ara, impel·lits per un revisionisme sovint absurd, alguns qualificarien de políticament incorrectes...). Just devora aquests busts tan exòtics com entranyables destriam un petit llibre amb una senzilla dedicatòria: A les monges de la Caritat, qui m’ensenyaren de llegir i escriure, junt amb la signatura d’una primerenca Maria Antònia Salvà. Guaitam la petita capella, avui convertida en improvisat menjador escolar a causa de la pandèmia. A dir ver sempre són preferibles aquests usos al polèmic vídeo de C. Tangana, encara que això són figues d’un altre paner... Abans d’anar a posar peu davall taula encara ens espera una darrera i agradable sorpresa: davant el casal dit de la bombarda, a la cantonada on conflueixen els carrers de Sant Miquel i Sant Pere, na Catalina, una joveneta llucmajorera, i na Xesca, una de les organitzadores de l’eixida, ens reciten de cor i respectivament les composicions Epíleg i La bombarda, poema aquest darrer en què Maria Antònia Salvà ens recorda un temps d’heroiques resistències i privacions: ¿Quin dels segles esguardà / sa ferrenya gosadia / defensant la rodalia / d’un intrús a dominar?
El dinar, com no pot ser d’altra manera, transcorre entre animades converses i el record dels que ja no hi són. Pocs, afortunadament, però pregonament enyorats. No debades han passat 36 anys, d’ençà aquella primera promoció de filòlegs, un temps en què han passat moltes, qui sap si massa coses. Sigui com sigui, aquell matí de dissabte s’obrà un petit prodigi a Llucmajor: el de la trobada -enyorada i necessària- d’una colla d’exalumnes de l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB, tot sota la flaire d’una poetessa imprescindible en el panorama de les lletres catalanes. Ben mirat constitueix un vertader miracle, vists els temps que corren, i és ben just que així ho reconeguem i en deixem constància.
P.S.: en el moment de redactar aquestes línies hem tengut coneixement del traspàs de Joan Alegret, professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB. Recordarem sempre el seu posat tímid i la seva càlida saviesa, així com la petjada de fonda humanitat que deixà en tots i cadascun de nosaltres.
