Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

La seducció dels videojocs violents

Un dels personatges del videojoc ‘Fortnite’.

A ra que tothom parla de Netflix —una de les principals distribuïdores de contingut audiovisual del món—, com si fos el remei de tot avorriment, també jo, com un més, cauré en el seu parany per a parlar, de passada, d’una sèrie que fa estralls entre el públic més jove: El Joc del Calamar, que, segons el seu parer, és per a majors de setze anys. És una sèrie coreana que fou rebutjada per moltes cadenes per la seva crueltat i violència desmesurada tant física com psicològica, però que Netflix va comprar i, com he dit, ha tingut un gran impacte mediàtic: es convida al protagonista a participar en un joc aparentment infantil juntament amb altres participants, reclosos en una illa, on la recompensa metàl·lica és realment seductora, però per a aconseguir-la has de guanyar als altres, i els que perden són assassinats, per a sorpresa de la resta de concursants, especialment la primera vegada que juguen. Mentre que per alguns la sèrie els ha enganxat totalment, per a altres ha estat rebutjada pel seu dramatisme desorbitat. No vull dedicar-li gaire temps, simplement la sèrie ha donat peu a crear-ne una segona temporada i un videojoc que ja està a punt de sortir. Fins i tot, ara que ens trobem a les portes de Tots Sants per a uns o Halloween per a altres, es posen de moda les disfresses del joc, aquella mena de granotes verdes o rosa-vermell, amb màscares negres. El problema sorgeix quan aquest tipus de jocs es reprodueixen entre els infants que confonen ficció amb realitat —especialment entre els de la generació Z— com està passant, malauradament, en alguns llocs. Això ens serveix per encetar un tema que preocupa a pares, educadors i a molts altres estaments de la societat, els videojocs violents. És positiu, entre els joves, jugar a jocs violents? Afegeix més agressivitat? Contribueix a deformar la personalitat? És indiferent? Són algunes de les preguntes que hom es fa, però que els experts no acaben de posar-se d’acord en si contribueixen a adquirir més irritabilitat o no. Si partim que l’agressivitat és connatural a l’ésser humà, quelcom que forma part de la nostra biologia, cal saber canalitzar-la. Probablement aquesta combativitat és la que ha ajudat a la nostra espècie a subsistir i tirar endavant. Els videojocs, que cada vegada són millors i més reals, sedueixen, són llaminers, eficaços i entretinguts, ens atrauen de manera immediata i després costa deixar-los. Digueu-li a un infant que tan sols té un quart d’hora per jugar a un videojoc; a vegades aquest quart es converteix en mitja hora i després en tres quarts... fins que l’has de treure de la pantalla digital amb renys i males cares. I tothom enfadat. Fins i tot si has establert límits, a vegades no funcionen. Fa falta molt de diàleg i comprensió. Són les famílies que han de supervisar el contingut audiovisual que miren els seus fills (control parental). I no permetre als infants que en els deu anys hagin vist morir més gent que un veterà del Vietnam. La catedràtica de filosofia Victòria Camps esmenta que la violència en la televisió es tolera cada vegada més, fet que ajuda a banalitzar-la. Per a ella les escenes violentes, tot i que hi ha moltes variables, poden desencadenar al capdavall comportaments agressius. I, en aquest sentit, no té res de positiu, sobretot entre els més petits. Resulta que el 80% de videojocs que consumeixen infants i adolescents, contenen algun tipus de violència. Al capdamunt de tots es troba el Fortnite, i el segueixen altres com el GrandTheft Auto, Mortal Kombat, Roblox, Brawl Starts, i una llista que no acaba mai. En aquest tipus de jocs s’usen tota classe d’armes, des de pistoles amb silenciador o sense, passant per les metralladores i granades, fins a llançamíssils i productes de guerra biològica. Jocs, per tant, molt seductors, que enganxen i creen veritables addiccions fins al punt que es converteixen en patologia. Quin és el missatge d’aquests jocs? Un d’ells, com diuen els experts, és que ser violent significa guanyar i no ser-ho significa perdre. Serveix com a recurs per a resoldre els conflictes, on matar és com respirar, una qüestió natural i inevitable; s’ignora a les víctimes, no hi ha compassió. La violència en aquests jocs és un «valor» afegit; a saber que no té cap mena de justificació, són «simuladors d’assassinats» . Si és la cultura la que configura els nostres valors, ens hauríem de preguntar sota quin sedàs estem deixant circular els videojocs violents. Entre els estudis que s’han dedicat a analitzar el com afecta entre els més joves la violència dels videojocs, hi ha alguns que diuen que gens o molt poca, com el que va publicar fa no gaire l’Oxford Internet Institute, que el considera una creença popular i que no hi ha relació entre el joc violent i esdevenir una persona agressiva; en canvi, altres diuen que sí, ja que el veuen com un factor de risc de trastorn de la personalitat, com una excitació desmesurada, disminució de l’empatia, promociona sentiments agressius i negatius, procliu a comportament sàdics, hostilitat, ira i por fins al punt —com diuen els professionals del sector— de caure en la síndrome de pèrdua de la sensibilitat (anestèsia). Hem de canviar els valors i els gustos que afavoreixen aitals continguts violents i que, en el fons, no aporten res de bo per a un mateix ni per la societat. L’estem veient contínuament, desafortunadament, quan donem un cop d’ull a les notícies o a la televisió, la violència esdevé talment un cavall desbocat que gairebé ja no podem controlar. Hem d’agafar les brides dels nostres comportaments i ensenyar als nostres petits a erradicar tota violència que banalitza la vida dels altres, perquè no ajuda a una bona convivència.

Un dels personatges del videojoc ‘Fortnite’.

Un dels personatges del videojoc ‘Fortnite’.

Amb la indústria dels videojocs un producte ben pagat ens trobem submergits en la societat de la seducció, la de la immediatesa, el desig de tot. Les estructures de la seducció, la lentitud, la paciència, la retòrica bella, la mateixa ambigüitat han perdut tota la seva màgia. Per a alguns, la seducció viu en el regne de l’engany, la manipulació i la mentida. Tergiversació, comèdia, engany. Entesa d’aquesta manera, la seducció està destinada a enganyar a l’altre, un instrument al servei d’un desig malvat de poder i de conquesta. Seduir és enganyar. La seducció crea il·lusions, fingiments, simulacres que intenten ser presos com a reals. I si és una activitat malèfica, és perquè barreja adulació i aparences il·lusòries. Amaga la veritat i la realitat i ensems estimula i transforma la realitat mateixa del desig. Guanya terreny i s’apodera de les nostres consciències, de les pràctiques individuals i organitzatives. Si vostè és una persona —diu Jon E. Illescas—, això és, al marge de si n’ha complert trenta, o quaranta-nou, o ja està a punt de jubilar-se, si és de pell més o menys pàl·lida o fosca, si és heterosexual, homosexual, bisexual, cristià, musulmà, aficionat del Barça, del Madrid, col·leccionista de maquetes de vaixells del segle XVI o amant de les faldes de vol, per favor, si vostè és un Homo sapiens que a més de pensar sent pels altres, ajudem-nos a superar el sistema. Culturitzeu-vos i sigueu un exemple pel jovent, perquè som models per a infants i adolescents. No només en les aules o en les cases, sinó també fora d’elles, en els carrers. Tots som necessaris.

Compartir el artículo

stats