La ciutadana de Castelló Andrea Fabra va ser diputada del Partit Popular al Congrés dels Diputats durant dues legislatures. Ser filla del polític corrupte Carlos Fabra no influí en la seva carrera política. El nepotisme no existeix en la política espanyola. Arribà al seu escó de la carrera de San Jerónimo gràcies a les seves habilitats dialèctiques. La més celebrada és la del dia que dedicà la frase «¡que se jodan!» als aturats espanyols. Ho cridà mentre Mariano Rajoy anunciava una retallada en els subsidis per a les persones que havien perdut la feina durant la crisi.
Comissions Obreres de Balears té un imitador de Fabra. Un sindicalista d’esquerres ha assumit el «¡que se jodan!» de la dreta. Es tracta de Miguel Pardo, negociador del conveni de recollida de fems. Després de deixar en suspens la vaga, passà instruccions als treballadors: «Que se coman la mierda», «que la mierda esté una semana en la calle». Els menjadors de merda són els habitants de la part forana, els autèntics perjudicats per la vaga. A qui fa mal el dirigent sindical és als que paguen el servei i no el reben. No s’adreça als ajuntaments ni a les empreses, sinó als clients. Als ciutadans que tenen els carrers bruts o, en un acte de civisme digne de lloança, guarden les bosses a casa per tal que els carrers no semblin un gran femer.
El bon sindicalista lluita pels treballadors, però no insulta als clients que creen i mantenen els llocs de feina. (Hi ha dues excepcions a la regla de tractar bé al client: l’administració pública i la banca).
La vaga començà la setmana passada. Iago Negueruela, conseller de Treball, no considerà que fos necessari quedar a l’illa per negociar i partí cap al conclave socialista. Puja més l’adrenalina embadalir–se amb el líder Pedro Sánchez que asseure’s a parlar de punts del conveni. Si els fems s’acaramullassin a Ciutat, no hagués gosat pujar a l’avió.
Aquesta vaga permet arribar a algunes conclusions: La primera és que, si és cert el que diuen els sindicats, és indigne que es paguin salaris de 700 euros per una feina nocturna, ingrata i perillosa.
La segona és que aquests salaris parteixen d’un problema bàsic: els concursos públics a la baixa i sense condicions socials. L’empresa que menys cobra a ajuntaments o mancomunitats guanya la contracta. La manera d’abaixar preus és pagar sous de merda (perdó per ser tan escatològic, però no és l’articulista qui ha començat).
La tercera és que cal canviar el factor monetari com a única fórmula d’avaluar les propostes. Això suposarà un encariment de les taxes que pagarem els contribuents, però no hi ha alternativa. O salaris indignes o taxes més cares.
La quarta és que fa massa temps que els sindicats es mostren molt lluitadors quan es tracta d’aconseguir una part del pastís pagat amb doblers públics i molt menys quan les seves reivindicacions s’adrecen a l’empresa privada. Disparar amb pólvora del rei sempre ha estat una afició estesa a aquest país.
La cinquena és que els ajuntaments no poden pagar un servei no rebut. Si no s’ha recollit els fems, s’ha de descomptar a les empreses. En aquest cas són clients. És com si algú va a comprar el pa, no li donen, però el forner li exigeix que pagui. Els contractistes ja es veurà què fan amb els treballadors.
La sisena i darrera és que les vagues tenen unes regles i s’han de complir. Si s’ajorna la vaga, es treballa igual que el dia abans de començar-la. Sense fer «una vuelta y otra», sense aturar-se a prendre cafès cada dos per tres, sense recollir «bolsita a bolsita» sense dedicar-se a «gastar gasoil». I si les aturades es mantenen, es fa amb una caixa de resistència potent per protegir als treballadors. Ah! I no es permet al delegat Miguel Pardo insultar als clients.
