Al llarg d’aquest any hi ha un munt d’aniversaris i efemèrides importants: tot just fa uns dies (1 d’octubre) que se celebrava els noranta anys del sufragi femení a l’Espanya de 1931 quan les Corts Constituents aprovaren el dret de les dones a votar, tot un èxit per a l’època malgrat les discrepàncies que tal fet va comportar entre els diputats; o els cent de la mort del virtuós compositor i pianista francès Camille Saint-Saëns, que evocarem el pròxim 16 de desembre. L’àmbit de la literatura no es queda enrere: hem rememorat els cent anys del naixement d’un mestre de les lletres catalanes com va ser Joan Triadú i Font (30 de juliol de 1921); dels cent anys del naixement del gran novel·lista de ciència-ficció, Stanislaw Lem (12 de setembre de 1921), conegut sobretot per la seva obra Solaris; els dos-cents del naixement del poeta Charles de Baudelaire (9 d’abril de 1821); els dos-cents de la mort del poeta John Keats (23 de febrer de 1821), reconegut exponent del romanticisme anglès, i encara ens manca la celebració dels dos-cents del naixement del novel·lista Fiódor Dostoievski (11 de novembre de 1821) amb llibres tan admirables com Els germans Karamàzov, L’idiota, Crim i càstig i algunes més; el centenari de la mort d’Emilia Pardo Bazán que va promoure la literatura russa a les Espanyes; els cent anys del naixement de Carmen Laforet (6 de desembre de 1921), que ens recorda la seva obra més representativa, Nada; els dos-cents del naixement de Gustave Flaubert (12 de desembre de 1821) que ens porta el record de Madame Bovary o Salambó. A mitjan octubre, concretament el dia 16, el bisbat de Mallorca, introdueix l’Any Costa i Llobera en record del tan preuat poeta pollencí, que complirà el centenari de la mort el 22 d’octubre de 2022. Rere tot això, ens trobem dins de l’any de Dante Alighieri, considerat el més gran poeta i literat italià, que ha fet set-cents anys de la seva mort (14 de setembre de 1321). Especialment Itàlia s’ha aprofitat de l’esdeveniment per promoure diverses iniciatives i difondre el seu missatge que va des de la investigació científica i documental fins a conferències, seminaris, simposis, llibres, fins i tot des del món de la filatèlia han portat a terme diverses iniciatives com els tres segells que a manera de tríptic, representen les tres parts de la Divina Comèdia, l’infern, el purgatori i el paradís. El pintor Corrado Veneziano s’ha encarregat de descriure la primera part dels tres cants sota el títol «l’infern, evocant a Buffalmacco», emès per l’Estat italià a través del servei de Filatèlia i la Posta Italiana ara fa un mes. Alessandro Barbero, el prestigiós historiador italià que va escriure sobre la batalla de Lepant, sobre la caiguda de l’imperi romà a la batalla d’Adrianòpolis i tantes altres històries, darrerament n’ha escrit una sobre Dante. L’anàlisi de l’autor comença amb una batalla memorable, la de Campaldino, entre güelfs i gibel·lins. Per què? Explicar qui era Dante implica saber el seu origen social, ja que a la Florència d’aquell temps no existia la noblesa en el sentit purament jurídic, com serà després a l’Antic Règim. No hi havia registres de les famílies nobles, o de les autoritzades en usar un blasó, ni cap procés per a demostrar la noblesa d’una família, o actes oficials de noblesa. Això serà més fàcil d’identificar en segles posteriors. El que si sabem és que en les comunes italianes la població es dividia entre aquells que combatien a cavall, els «milite», i tots els altres, que combatien a peu, els «pedites». L’aparellament cavalleresc assegurava admiració, respecte i privilegi, i per això mateix tenien el dret de ser anomenat dominus, en vulgar, messere, que entre nosaltres ha esdevingut un apel·latiu universal, però que en aquells temps, només era reservat als cavallers, als doctors de lleis i als eclesiàstics. Ningú, a Florència, s’hauria adreçat a Dante com a senyor. Ara bé, el qui pertanyia a una família rica i estigués disposat a pagar-se l’abillament podria esdevenir un cavaller amb títol: un cavaller d’equipament, com es deia. Si algú no volia fer tal despesa, podia ser obligat almenys a aconseguir un cavall i eren anomenats ciutadans amb cavall, entre els quals sembla que es trobava el mateix Dante. Per tant, era ben armat, amb un bon cavall, força ric, jove, robust i entrenat; però no sabem si la seva riquesa provenia d’una família gentil que ja no gaudia dels privilegis d’antany. Pel que sembla el pare, avi i oncles s’havien dedicat a la usura. Qualsevol crèdit concedit sota pagament d’un interès era considerat usura, i així ho feien els parents de Dante. Encara que el llinatge fos important, segurament no era noble, però pertanyia a una família rica i influent, això era com posseir un escut, la qual cosa, certificava una condició social elevada. Per tant, les famílies amb un llinatge eren aquelles que la gent estava habituada a identificar-les, perquè gaudien d’un cert poder en la societat florentina d’aleshores i es movien col·lectivament en la política ciutadana, amb els parents que es donaven suport mútuament. Dante estava orgullós del seu llinatge de quatre generacions: el clan de l’Alighieri.
Per a una immensa majoria de lectors són coneguts els tres primers versos de la Divina Comèdia: «Al bell mig del camí de nostra vida vaig retrobar-me en una selva obscura, del dreturer vial la passa eixida» que —com deia Josep Maria de Sagarra—, és la clau del perquè de tota l’obra. Si abans havia marrat el camí de la veritat, ara ha estat a temps per a retrobar la drecera de la virtut. El poeta planteja preguntes fonamentals sobre el sentit de l’existència o com la persona que camina a la recerca de la veritat, elabora la seva experiència espiritual i personal en relació amb el misteri de la vida. Dante, acompanyat pel poeta de l’Eneida, Virgili, presenta un món que ja no té res a veure amb el nostre, on l’ésser humà ha deixat de ser el centre de l’univers; però encara no era conscient d’això. En efecte, la cosmovisió d’aquesta època és de finals de l’edat mitjana sostinguda per l’acció creadora transmesa per l’Església catòlica on tot l’univers girava al voltant de la terra. L’estructura del món del més enllà en tres estadis mentals, infern, purgatori i paradís, pot ser que sigui simplement una reflexió filosòfica i teològica respecte als grans temes de l’existència i al mateix temps un camí antropològic concret vàlid per tot temps. Per tant, dins d’aquest món cultural que admira la força expressiva del poeta, se cerca també les experiències, aspiracions i contradiccions de l’ésser humà, prenen com a punt de partida la seva pròpia llibertat. A l’infern Dante hi posa els seus enemics, en el purgatori, bona gent, emperò indecisa, els tebis, i en el paradís, que és el lloc on hauria d’haver-hi més gent, Dante hi posa tan sols uns pocs escollits, com sant Francesc d’Assís o la seva estimada Beatriu. En el fons amb aquesta estructura descriu la naturalesa humana, on el problema sempre sorgeix dels impulsos, dels desitjos i de les passions de l’ésser humà, fet que provoca que els interessos individuals passin al davant i es girin en contra d’altres. I això genera conflictes. Precisament Beatriu o sant Francesc són d’aquells que eviten el bellum omnium contra omnes (la guerra de tots contra tots), per això es troben en el paradís.
