No fa gaire em contaren que, en un indret determinat de Son Sardina, un home va foradar amb una navalla la roda d’un vehicle l’ocupant del qual acabava de fer una petita resquitllada al seu cotxe (un BMW, per a més senyes) mentre feia la maniobra d’aparcament. Sense pensar-s’ho dues vegades, l’home en qüestió sortí del vehicle i li esqueixà una roda, sense badar boca i tornant altra vegada al seu seient. La manca d’empatia emocional a aquest i a gairebé tots els nivells comença a ser un símptoma preocupant de la nostra societat, una mostra de la polarització -i no únicament a nivell polític- de les conductes manifestada en un egoisme i extremisme inhumans, on el valor de la paraula o el diàleg constructiu ha deixat pràcticament d’existir. S’hi referia no fa gaire el bon amic i llibreter Àlex Volney en un altre dels seus magnífics articles, on tornava a incidir en la necessitat de tendir ponts i fer de l’esperança i el diàleg les premisses sobre les quals reconstruir un consens que mai de mai hauríem d’haver perdut.
Un altre exemple. Tot fent el Camí de Sant Jaume, la diputada i vicepresidenta del Parlament, Gloria Santiago, va patir un ensurt important quan un home se li va acostar i començà a masturbar-se amb intencions clarament intimidatòries. Més enllà del relat dels fets i dels termes en què es produí la conversa entre la diputada balear i l’operadora dels Serveis d’Emergències del Principat d’Astúries, a hores d’ara en curs d’investigació, allò realment preocupant és la freqüència i intensitat en què es donen aquests tipus d’atacs cap a la integritat de les dones en qualsevol situació i/o context. No debades moltes reconeixen que han patit agressions similars mentre passejaven soles pel carrer o al bus, agressions sovint silenciades però que deixen una petjada indeleble en les dones que les pateixen. El problema és greu i té les seves causes: el fàcil accés a una pornografia cada vegada més degradant i violenta n’és una, al meu parer, des del moment en què com més va més mostra una imatge completament cossificada de la dona, un objecte al qual es pot sotmetre i vexar per obtenir plaer a costa del que sigui. Vull dir amb això que són molts -massa, dissortadament- els homes que veuen en les dones un mer divertiment, sense importar-los ni poc ni gens el fet que siguin persones dignes de respecte i consideració. El cas de Santiago en seria un exemple, sense voler llevar gens ni mica d’importància al fet que es tracta d’una agressió en tota regla i que ha de ser tractada com a tal, evitant per tots els mitjans possibles que romangui en la impunitat.
Poques vegades m’he alterat tant com avui, veient per la televisió les escenes de l’ocupació de Kabul per part dels talibans. No puc entendre com Occident i tota la Comunitat Internacional han permès, amb la seva passivitat, una tragèdia anunciada com aquesta. Em deman què hauria passat si els ocupants haguessin estat nazis o una secta o facció política semblant. Pareix com si no calgués preocupar-se de més quan l’amenaça es cerneix especialment sobre les dones, que al cap i a la fi constitueixen si fa no fa el 50% de la població, a l’Afganistan i a tot el món. Crec que el món en general viu en un relativisme molt perillós i insolidari, com si tot allò que succeeix de les fronteres pròpies cap a defora no importàs. O no existís, que encara és més greu. Ho trob un drama terrible, de veres, tant per l’ocupació violenta i fanàtica com pel que suposa a nivell de retrocés en matèria de drets humans. Un vertader drama i un fet d’unes repercussions inquietants, es miri des d’on es miri.
I ja acab. La iniciativa d’un poble de Cadis perquè el vell costum de “seure a la fresca” sigui declarat Patrimoni de la UNESCO m’ha retrotret de bell nou al temps de la meva infància, quan els meus pares i els veïnats del carrer treien les cadires després d’haver sopat per prendre la fresca i encetar una mica de conversa sobre qualsevol tema, ja fos d’índole familiar o social. Aquelles trobades informals constituïen una vertadera àgora on s’abordaven tota mena de qüestions, mentre nosaltres, els nins i nines del carrer, aprofitaven l’avinentesa per allargar una mica més les nostres estones de lleure estiuenc. Si els pares estaven de bon humor, ens donaven una o dues pessetes per anar a comprar un “corte” (frigo) a Cas Ferrer, un dels cafès emblemàtics des Pont d’Inca, on si en Magí -el propietari de l’establiment- també estava de bones ens feia el tall de la barra de gelat una mica més ample i generós, acompanyat de les corresponents i delicioses neules. No ha desaparegut del tot, aquest costum, però sens dubte els aires condicionats, Internet i la televisió li han llevat molta força, i per ventura no hi és de més reivindicar-lo en uns temps on la manca de comunicació entre les persones està assolint unes cotes alarmants. Tal vegada seria preferible això a reduir-lo a un mer vestigi del Patrimoni immaterial, però benvinguda sigui la iniciativa si ha de contribuir a tendir alguns dels ponts que, a la vista d’aquestes meditacions, semblen seriosament danyats i a punt d’ensorrar-se.
