Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Jerusalem Est

El desnonament d’almenys dues-centes famílies palestines ha causat la darrera onada de violència

Malauradament en aquests últims dies, Israel regressa novament a les primeres pàgines de l’actualitat internacional, i no és per la vacunació ni la immunitat aconseguida contra la covid-19, cosa que no ha ocorregut amb els palestins de Gaza i Cisjordània, deixats a la roda de la fortuna, ni pels problemes de Netanyahu per formar govern, després de quatre eleccions en els darrers dos anys, l’última ara fa dos mesos —sense majoria— o els escorcolls que té amb la justícia per corrupció, sinó més aviat pels avalots —amb míssils i bombardejos d’un costat i altre— dels darrers dies, arran del desnonament d’almenys dues-centes famílies palestines de la Jerusalem Est. Estic parlant del barri de Sheikh Jarrah, un dels bastions de la resistència palestina davant el colonialisme sionista que beneficia als seus colons, que ha coincidit amb el Dia de Jerusalem, fixat en el calendari hebreu el 10 de maig de 1967 quan fou conquerida Jerusalem Est en la guerra dels Sis Dies. Dels 70 km2 confiscats, quasi la meitat d’aquestes terres, uns 30 km2, foren espoliades i els seus residents traslladats a altres indrets per a construir barris jueus i carreteres d’accés. Mentrestant, des de l’altre vessant de l’Atlàntic, els Estats Units no mou ni un dit per aturar aquesta onada de violència. Israel gaudeix d’un bon aliat, acostumant al do ut des, jo et dono perquè tu em donis, sempre hi ha una contrapartida que saben aprofitar ambdues parts. Després de la conquesta i l’annexió de Jerusalem Est a Israel, la terra va adquirir una textura volàtil i inestable. Des d’aleshores els palestins que allà viuen són assetjats sota l’ombra del desallotjament. Paraules com «residència» o «lloc de pertinència» s’han convertit en trivials. L’historiador Meir Margalit, de la universitat de Haifa, explica en un meravellós llibre intitulat Jerusalén, la ciudad imposible del 2018, el que és Jerusalem. Quan en parla de la part oriental, la considera la zona dels «desplaçats», poblada de desterrats, immigrants il·legals i bandejats en potència. Un lloc que, a causa de la seva hipermobilitat, perd la seva condició de lloc i esdevé un no-espai. Els palestins són els qui foren moguts de les seves terres i els qui viuen amb el temor de ser exiliats. Els jerosolimitans palestins d’aquesta zona són «residents en expectació»; és a dir, els que malgrat ser d’aquesta zona, es troben exposats a ser portats a un altre lloc, en una constant incertesa, incapaços de saber com, quan i on podrien perdre la seva residència. El palestí esdevé un «refugiat» en la seva pròpia ciutat, la qual cosa facilita les expulsions, emparades per les polítiques estatals. Una d’aquestes polítiques és el pla urbanístic de la ciutat, capaç de crear una muralla de separació amb la Jerusalem Oriental. És una muralla que es va començar a construir en el 1992 i s’estén al llarg de 140 km. Però el seu trajecte es va desviar de la línia limítrofa, endinsar-se dins de la ciutat oriental, la qual cosa va generar que un gran nombre de residents quedessin atrapats en una mena de terra de ningú o espai d’abandó. Els paranys que posa l’administració als palestins no té nom, sempre cercant com alliberar-se d’aquests veïns no desitjats.

Fem un retrocés per entendre el que està passant a Jerusalem. Quan va acabar la segona guerra araboisraeliana en el 1967, dita «guerra dels Sis Dies», Israel va ocupar Gaza, Cisjordània, el Sinaí, Jerusalem Est i els Alts del Golan, que fa frontera amb Síria, Jordània i el Líban. D’aleshores ençà la política d’Israel ha estat la de construir assentaments a la zona denominada dels «Territoris Ocupats», que amb el pas del temps, s’han convertit en zones gairebé innegociables. Paral·lelament varen augmentar les activitats dels grups armats palestins, com és el cas de la branca militar de Hamàs. Els qui més cargolen perquè es construeixin assentaments en aquestes zones són els moviments religiosos sionistes, convençuts que són els qui han de salvaguardar l’statu quo religiós de l’Estat d’Israel. Són la veritable plataforma ideològica i el futur motor del moviment dels colons en els Territoris Ocupats.

El palestí esdevé un «refugiat» en la seva pròpia ciutat, la qual cosa facilita les expulsions, emparades per les polítiques estatals

decoration

La guerra dels Sis Dies va tenir efectes contradictoris, per un costat tenim els «Territoris Ocupats» i una franja de seguretat per a Israel davant els seus veïns els àrabs i, per l’altra, un nou èxode de refugiats palestins (s’ha calculat que uns dos-cents mil palestins anaren cap a Jordània mentre que uns quatre-cents mil es varen dirigir cap al Líban). A més, en el món àrab la derrota va contribuir a eclipsar la figura de Nasser a la vegada que s’afirma el panarabisme moderat de l’Aràbia Saudita. La Resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU (22 de novembre de 1967), obra mestra d’ambigüitat, va reconèixer el dret d’existència de l’Estat d’Israel sense parlar per res de l’Estat palestí; però això sí, va denunciar l’adquisició de territoris per mitjà de l’extorsió i la violència i va demanar solucions al problema dels refugiats palestins. Israel no va acceptar la resolució fins al 1970. Per a Israel el procés de pau amb els palestins s’ha de negociar a partir dels esdeveniments ocorreguts en el 1967, els de 1948 foren exclosos de tota negociació, això va significar que en el fons es minimitza qualsevol solució de pau a la zona. Per tant, l’anterior a l’any 1967, com la Nakba (desastre) i la neteja ètnica que mencionen alguns historiadors, temes fonamentals des del punt de vista palestí, han estat innegociables per als jueus. A això cal afegir el desig d’Israel de dividir novament el territori, recursos naturals i població a Cisjordània i la Franja de Gaza, cosa que els palestins no accepten de cap manera; tot això ha creat contratemps que dificulten que s’activi de nou el diàleg. Els analistes estan d’acord a assenyalar que la guerra dels Sis Dies va fer canviar la visió sionista-socialista originària i va esperonar visions rivals, tant la fonamentalista-religiosa o la sionista-revisionista. La incursió de 1982 al territori libanès també va deixar les seves seqüeles: l’objecció de consciència i l’enfrontament enverinat entre laics i religiosos. A tot això cal afegir-hi els grans fluxos migratoris i les transformacions econòmiques de les darreres dècades, que han fet d’Israel més polifacètic i multicultural: hi ha ciutadans àrabs, els sionistes religiosos i els religiosos antisionistes, els laboristes «falcons» i els laboristes «colons», els pacifistes radicals i els laïcistes també radicals, la dreta dura i la dreta més dura, els «russos» i els «etíops»... I cada grup té una concepció diferent sobre el país: sobre les fronteres, les relacions amb els palestins, el paper de l’Estat, el sistema educatiu, etc., sense que prevalguin ni una ètica col·lectiva ni una idea única de la identitat nacional.

El conflicte existeix i els prejudicis històrics d’identitat condicionen tant a israelians com a palestins. La pressió és constant, angoixant i a vegades deprimeix. Estratègies de terror d’un bàndol i l’altre, política d’assassinats selectius, represàlies contra la població civil, ocupació, murs de divisió i tantes altres coses, com hem pogut veure ara, quan s’ha trencat la pau. I quan tot sembla que avança cap a un possible enteniment, aleshores sorgeix quelcom que l’atura com per exemple la immigració jueva promoguda pel govern amb mesures fiscals que l’afavoreixen i que a més de mantenir els assentaments en els Territoris Ocupats vol anivellar el creixement de la densitat de població palestina. Des de la creació de l’Estat d’Israel, el 14 de maig de 1948, el factor demogràfic s’ha convertit en tema bàsic entre els israelians preocupats pel ràpid creixement de la comunitat àrab i pel caràcter i la identitat de l’Estat. En efecte, la qüestió demogràfica és el punt central del debat a favor o en contra de la permanència dels Territoris Ocupats. Des dels anys cinquanta la política israeliana ha estat clara al respecte: el d’instal·lar jueus en zones àrabs i millorar les seves condicions de vida. El projecte de judaïtzació de Galilea fou el primer pas d’altres que vindran després, amb la finalitat d’imposar el control sobre el territori, col·locant assentaments i comunitats jueves en grans àrees de terra i així tenir una majoria a Galilea. L’objectiu és sense cap mena de dubte temptejar noves formes de preservar i garantir el creixement constant de la majoria jueva. Amb tot, el debat també planteja la possibilitat de renunciar a zones àrabs al llarg de la línia Verda que serien transferides a un futur Estat palestí, així com la solució al problema dels refugiats palestins.

Compartir el artículo

stats