El passat 6 d’abril han mort el català Arcadi Oliveres, referent de l’economia social i de l’anticapitalisme, i el teòleg suís Hans Küng, considerat l’enfant terrible de l’Església catòlica, especialment pel sector més conservador i immobilista de l’Església. No és el meu desig comparar ambdues figures, potser seria un despropòsit, però hi ha una cosa que les uneix, i és que han estat veus transgressores, discordants, en un món en el qual ens hem acomodat massa, empassant-nos moltes coses. Si heu seguit les últimes entrevistes que va concedir Arcadi Oliveres abans de morir d’un càncer terminal als periodistes Quique Peinado a InfoLibre, per una banda, i a Albert Om al programa Islàndia de RAC1 i Xavier Graset a MÉS 324 de TV3, per una altra, aquesta darrere arran de la publicació del seu últim llibre Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, hom roman com desconcertat per la serenitat i la lucidesa, no exempta de coratge, de com va afrontar el poc temps que li quedava de vida. En aquests intervius explica que el darrer tram de la seva vida, ha estat afortunat i joiós, curull d’amor i mostres d’afecte de la família i dels amics. «Poca gent —deia ell— té l’oportunitat de dir adeu a la vida com jo. Tinc por, però estic més feliç que mai». El record del seu fill, mort de càncer a vint-i-set anys, ha estat un far per a ell en el moment de plantar cara a aquest últim tràngol.
A les reflexions de Paraules d’Arcadi parla una mica de tot, sacsejant al possible lector. Es planteja la qüestió de Monarquia o República, de l’Estat Espanyol, de la democràcia, del referèndum i de la independència de Catalunya, del capitalisme, els doblers, els refugiats, el canvi climàtic, el pacifisme, els presos polítics; és a dir, tot un rosari de temes, tots ells, molt delicats i de múltiples interpretacions, algunes d’elles contradictòries que poden portar a radicalitzacions. Faig cinc cèntims del capitalisme, una de les seves grans preocupacions com a professor d’economia a la universitat. Proclama que cal abolir-lo, és un sistema injust que no treu els pobres de la seva pobresa, sinó que els enfonsa encara més; és un sistema hedonista i egoista, pervers i que mata vides. Evidencia la decadència moral i social d’Occident. La propietat privada, el lliure mercat han convertit el món en un sistema global de guanys i pèrdues, menys lliure. Extrec algunes pautes de l’economista Daniel Reventós, gran defensor de la renda bàsica. Si mirem les dives del cinema i la televisió, els atletes, els cantants pop, les figures dels realities, les famílies reials, els xefs i els grans magnats són l’última expressió del bon gust, exemples a imitar pel que fa al comportament consumista, el tipus de malbaratament que, de fet, perjudica les poblacions més vulnerables i invisibles. El luxe i la caritat van de la mà. Pots estar-te en un hotel de la platja de Barcelona, al Vela, de cinc estrelles, gastar-t’hi un munt de diners per cada nit que hi pernoctes i sentint-hi molt bé, perquè els teus diners treballaran, almenys presumptament, per a una filantropia, ja que l’hotel assegura que dona suport a UNICEF. Recordem també les donacions del propietari d’Inditex, Amancio Ortega (l’home més ric de l’Estat espanyol), que va irrompre per sorpresa al bell mig de la campanya electoral de l’abril de 2019 amb l’aportació de 300 milions d’euros a la sanitat pública espanyola per a equipament contra el càncer a través de la seva fundació. Quina casualitat! Per què fan tanta propaganda les celebritats de les seves donacions? Perquè no s’actua en discreció i des de l’anonimat i que la teva mà esquerra no sàpiga que fa la dreta. Tota aquesta filantropia necessita publicitat i una mica de maquillatge. Les celebritats, superpropagadores d’aquesta doctrina, compleixen amb unes engrunes de filantropia, però no ho fan perquè estimin la humanitat, més aviat, ho fan per autopromocionar-se. I pitjor encara, la riquesa que ho permet sovint té orígens malignes. I ja que hem parlat d’UNICEF, sembla que viu encegada pel rendiment monetari. En el 2002 es va aliar amb la companyia McJob per inventar el Dia Mundial dels Nens de McDonald’s, que va aconseguir recaptar 20 milions de dòlars en 24 hores. La portaveu d’UNICEF al Regne Unit va dir que «UNICEF protegeix la seva marca i tria escrupolosament les aliances i no treballem en col·laboració ni permetem l’ús de la marca UNICEF sense una aportació de com a mínim sis dígits». UNICEF, per tant, és una marca, un negoci, així els sous baixos de McDonald’s o les pèssimes condicions laborals formen part de l’acord. S’acusa McDonald’s d’evadir 1.000 milions d’euros d’impostos entre 2009 i el 2013, a través d’una estructura amb seu a Luxemburg que els va permetre pagar només 16 milions d’euros d’impostos, havent-ne guanyat 3.700 milions. Entre els altres socis corporatius de la marca UNICEF hi ha la Fundació H&H (acusada de treball infantil a Myanmar), ING i també Univeler (amb pous enverinats per mercuri a l’Índia, treball infantil, explotació en general, crims mediambientals, desforestació, etc.). Tot això no impedeix que UNICEF tingui accions molt valuoses en pro dels infants que pateixen maltractaments. Un tema que acompanya sovint el capitalisme forassenyat és la fam en el món i tot allò que se’n deriva, malaltia, immigració, guerra i el que això significa. La fam en el món no depèn ni de donacions, ni de caritats, ni de bancs d’aliments, ni d’altres invents altruistes. Ni tan sols de governs justos i polítiques agràries solidàries. Fa anys que a molts països governen les multinacionals, ja que la fam en el món està sotmesa al capitalisme salvatge inspirat en Maquiavel, depèn de les especulacions que la justifiquen en favor dels seus negocis. Sense moral i sense ètica, amb els valors neoliberals i depredadors inoculats en vena, convertida la fam en negoci, el futur de la humanitat està greument compromès. Així podem entendre una mica més el que deia Arcadi Oliveres quan parlava que el capitalisme és un sistema salvatge que camina cap a la degeneració moral i social d’Occident. Malgrat tot, estem obligats a no perdre mai l’esperança. Volem creure que cada dia que passa és una victòria. Requiescat in pace.
Pel que fa a Hans Küng, mort a l’edat de noranta-tres anys, de la malaltia que l’anava deteriorant, el Parkinson, podem dir que ha estat, juntament amb Karl Rahner, un dels grans teòlegs del segle XX, una veu discordant i gens condescendent. La seva obra és ingent i el seu pensament ha estat agosarat i ensems clarivident. La clau dels monogràfics sobre les religions abrahàmiques fou paradigma històric obert com a possibilitat en cadascuna d’elles, sense quedar-se ancorat en el passat, atès que tot avanç és un canvi, autèntica metànoia; és a dir, el canvi tan sols és possible canviant la percepció de la realitat. És així com hom progressa. Aporta també una visió ecumènica quan esmenta que la fidelitat a la pròpia creença no significa incompatibilitat amb altres tradicions religioses. L’objectiu final de tots els esforços no és una religió unificada, sinó una pau autèntica entre les religions. A ¿Existe Dios? (crec que no hi ha traducció catalana), una obra monumental i rigorosa, que planteja el problema de l’existència de Déu i per extensió la seva essència. Pregunta que crea desorientació, incertesa i escepticisme. Malgrat els dubtes que comporta la pregunta, hi ha un desig de coneixement. Es compon de set parts: Raó o fe?; La nova concepció de Déu; El repte de l’ateisme; El nihilisme, conseqüència de l’ateisme; Sí a la realitat. Alternativa al nihilisme; Sí a Déu. Alternativa a l’ateisme i Sí al Déu cristià. Comença a Descartes, segueix amb Pascal, Kant, Marx, Feuerbach, Nietzsche, Heidegger, Wittgenstein i acaba amb la Nouvelle théologie i la visió del Déu de les religions no cristianes i la visió del Déu de la Bíblia. Un llibre que, malgrat el temps passat (la traducció castellana és de l’any 1979), encara aporta grans coses.
El seu últim llegat ha estat el llibre Una mort feliç (editorial Trotta), en el qual reflexiona sobre la mort i confessa que li agradaria morir conscientment i acomiadar-se dignament i humanament dels seus éssers estimats. Morir sent plenament un ésser humà i sense estar reduït a una existència vegetativa. Certament que morir comporta el dolor del comiat, però també una profunda satisfacció i una pau interior, que és el que significa eutanàsia (bona mort), un trànsit feliç cap a la mort. El Codi penal suís no castiga ni persegueix el fet de proveir als malalts de substàncies que posin fi a la vida, sota algunes condicions com, que el pacient estigui lúcid, que l’hagi expressat diverses vegades i que pugui prendre tals substàncies pels seus propis medis. La postura de Küng davant la mort, segons la pregunta d’Anne Will, és contrària a la posició de l’Església oficial, però el teòleg respon que la direcció de l’Església ha quedat endarrere en la reflexió i resolució sobre l’eutanàsia. Cert que la vida és un regal —havia dit— i això significa també responsabilitat. Si tots tenim una responsabilitat sobre la nostra vida, per què ha de cessar en aquesta última fase? Es tracta de morir amb decència, convenir sobre el quan i el com s’ha de morir. Ajudar a morir és com ajudar a viure, que s’ha de fer des de l’autonomia personal. Descansi en pau.
