L’anàlisi dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 14 de febrer és inseparable de l’anàlisi de la situació altament precària de les llibertats públiques a Espanya. És a dir, si les llibertats estan en oberta regressió d’un temps ençà ja massa llarg i si es consolida una manera d’exercir el poder fonamentada en la falsedat i el domini dels canals de comunicació, el menyspreu del 52% dels vots obtinguts per l’independentisme fa part d’aquesta estratègia d’ignorar la realitat i/o tergiversar-la. La pandèmia i el cataclisme econòmic associat ajuden a postergar-ho gairebé tot perquè, en efecte, és fàcil defensar que hi ha altres prioritats vinculades a la recuperació d’una certa normalitat sanitària i econòmica. Però quan la transmissió del virus estigui sota un raonable control i l’activitat econòmica es vagi desvetllant a poc a poc, la inoperància del sistema per donar respostes democràtiques a la creixent i irreductible persistència de l’independentisme català serà ben igual que ara i es presentarà sense matisos. De manera que Espanya es continuarà manifestant com un estat anquilosat, instal·lat en posicions irreductiblement retrògrades, fidel hereu d’un passat caracteritzat per ofegar les llibertats més que no pas per permetre que s’exerceixin.
Així doncs, sabem que els partits obertament independentistes han aconseguit el 52% dels vots quan mai abans no havien superat el 48%. I això en un context extremadament desfavorable per una diversitat de raons, externes unes, internes les altres, que caldrà examinar. En primer lloc, els líders polítics i socials catalans continuen empresonats o exiliats i la repressió s’escampa arreu envers les persones que més s’han significat per exterioritzar la seva dissidència. La manca constant i propera dels líders sens dubte que afecta negativament el progrés de qualsevol reivindicació del caire que sigui, i la repressió, per descomptat, aconsegueix una part dels efectes que persegueix en tant que intimida, desmobilitza, inhibeix... En segon lloc i en clau interna, han estat del tot desmoralitzadores, gens edificants, les constants bregues entre els partits independentistes que han ocupat el Govern de la Generalitat en els darrers anys i han representat els ciutadans catalans al Parlament espanyol. Un exemple, tan negatiu com recurrent, de la incapacitat per construir consensos estratègics sobre els mínims necessaris per avançar. Calia construir consensos, ben cert, però també palesar la capacitat per governar si es tractava, com es tractava, d’aconseguir l’adhesió al projecte independentista d’àmplies capes de la població. I res d’això, val a dir-ho, no s’ha fet.
Com un altre factor desfavorable per l’independentisme esmentem que les eleccions es varen celebrar en una data imposada per la judicatura sota l’impuls i amb la complicitat mala de dissimular del PSOE, que volia aprofitar l’efecte propagandístic del, fins aleshores, ministre Illa. La política d’aparador té aquestes coses, que es valora la presència en els mitjans de difusió més que els mèrits del candidat. També fa, com ha quedat del tot demostrat, que els ministeris siguin intercanviables i els ministres del tot prescindibles si els interessos del partit, que no pas del conjunt dels ciutadans, ho aconsellen. Perquè els mèrits coneguts de Salvador Illa consistien en el fet que durant els mesos de pandèmia havia sortit per totes les cadenes de televisió unes quantes hores cada dia. I que oferia, això sí, en comptes d’eficiència i resolució a l’hora d’afrontar una situació crítica, un tarannà moderat, gens donat als excessos dialèctics. Aquest era el bagatge, pobre al cap i a la fi, d’un candidat del PSOE destinat a capgirar el mapa polític català en benefici dels anomenats constitucionalistes (altrament dits espanyolistes) en un enèsim intent d’expulsar l’independentisme de les institucions catalanes. Fracàs?, èxit? Ja se sap que la lectura dels resultats electorals acostuma a ser molt rica en interpretacions esbiaixades, fins i tot grotesques. Però sembla incontestable que tot i que el PSC fou, per poc, el partit més votat, no obtingué prou diputats per permetre-li formar govern i decantar la vigent majoria independentista. I com que aquesta era la finalitat i no va reeixir perquè l’opció independentista en comptes de minvar cresqué, el contrari de l’èxit és el fracàs.
El president espanyol Pedro Sánchez pateix com una mena d’impuls irrefrenable per no acomplir els seus compromisos, per dir avui blanc i demà negre sense envermellir i, al cap i a la fi, per retorçar la realitat dels fets fins gairebé el deliri. En aquestes fabulacions del tot impròpies estava quan va dir fa no gaire que era incert que l’independentisme hagués aconseguit la majoria absoluta de vots perquè el seu 52% equivalia, amb una participació prou baixa (53,50%), a una expressió inferior al 30% sobre l’electorat potencial. Al senyor Sánchez algú li hauria de presentar un bon grapat d’arguments (per més que res no el pogués fer mudar del guió que té preestablert). Vegem. A qualsevol elecció els vots que es computen són els que dipositen a les urnes els ciutadans que van a votar, o, dit d’una altra manera, els que no voten no compten a favor de cap opció. Més encara: mai fins ara no s’havien qüestionat els resultats d’unes eleccions perquè la participació fos baixa (per exemple, a les eleccions basques del 2020 la participació fou del 50,78% i no se sentiren veus en aquest sentit). Una qüestió diferent, emperò, és que la baixa participació interpel·li els governants sobre la minsa capacitat de convocatòria que tenen i sobre la inherent desafecció dels ciutadans envers la política.
Però per reblar el clau hi afegirem dues consideracions més. En primer lloc, si el senyor Sánchez sosté que el suport a l’independentisme és baix en relació comparativa amb el nombre d’electors, l’argument se li torna fàcilment en contra. Perquè, en efecte, el suport a l’espanyolisme encara seria sensiblement més baix i, nogensmenys, de ben segur que això no els impedeix, a Sánchez i tots els seus correligionaris, d’entestar-se a mantenir l’estatus actual amb, insistim, unes adhesions numèricament bastant més pobres que l’independentisme. Finalment, si des de Madrid s’alberga un dubte seriós sobre el pes real de l’independentisme, tenen a les seves mans esvair-lo, el dubte, d’una vegada per totes. Que pactin amb Catalunya un referèndum vinculant mitjançant el qual es demani als ciutadans si volen o no volen la independència d’Espanya. Així doncs, tan fàcil com apel·lar a la voluntat democràtica dels ciutadans. Perquè havíem quedat, ens ho recorden cada dia, que Espanya era una democràcia madura i etcètera. Potser que de tant de madurar acabi per podrir-se.
