Els esportistes d’alta competició no són, pel mer fet de ser-ho, millors persones que les altres. Fins i tot es podria dir que, si estan mancats d’una consistent formació en valors humans, tendeixen a mirar el món des d’una talaia d’altivesa. Això ho dona, bàsicament, la percepció que són capaços de fer quelcom que la majoria dels humans no poden ni saben fer (com córrer o nedar millor i més ràpid, per exemple). I també ho dona, entre altres factors, l’admiració que susciten les seves gestes, el pletòric i jovenívol vigor físic que exsuden i el fet que visquin dins una mena d’espai mental tancat en què s’abstreuen d’allò que passa a l’exterior, que els acostuma a importar més aviat poc. Tanmateix, als esportistes d’elit —excloguin, per favor, d’aquesta categoria els futbolistes— els èxits, rellevants o intranscendents, amb difusió publica o només per consum domèstic, no els han estat regalats. De manera que si arriben, els èxits, serà de resultes de la confluència bàsica de tres factors: el treball ímprobe i constant durant llargs anys, unes condicions ambientals favorables i el talent natural.
D’aquests tres factors, quedem-nos, de moment, amb el treball. La característica principal dels entrenaments és que estan fonamentats en la repetició. Repetir metòdicament i amb una acurada direcció tècnica els exercicis fa que l’esportista millori o assenti les bases per millorar allò que ha fet a la sessió anterior (i així successivament perquè el benefici dels entrenaments és acumulatiu). La millora ve, així doncs, perquè l’entrenament —la repetició— augmenta la qualitat dels moviments i la capacitat de resistència i velocitat i, al cap i a la fi, el rendiment que l’esportista donarà a les immediates competicions. Un dels més cèlebres entrenadors de natació de tots els temps fou James Doc Counsilman (EUA, 1920-2004), entrenador en cap de la Universitat d’Indiana i gran responsable dels èxits d’una munió de nedadors eminents, entre els quals destaca el mític Mark Spitz (Modesto, Califòrnia, 1950), guanyador de set medalles d’or als Jocs Olímpics de Munic (1972).
Doncs bé, Counsilman estudià, perfeccionà i aplicà a la natació un mètode d’entrenament conegut amb el nom d’entrenament a intervals (interval training), aleshores una avançada innovació i avui de general coneixement. En essència, entrenar a intervals consisteix a sotmetre el nedador a tandes o sèries d’exercicis d’intensitat mitjana i/o elevada però constant, en què el descans, sempre escàs, té un paper central. De manera que el nedador toca la paret i s’atura i sap que al cap de molt pocs segons, amb deute d’oxigen i unes pulsacions entre altes i molt altes, quan està gairebé exhaust i creu que ja no pot donar més de si, haurà de repetir el mateix exercici (dels metres que toquin en aquell moment), una vegada i una altra i una altra més... Per això, algú va tenir la pensada de dir que aquests tipus d’entrenaments eren entrenaments agònics. Produeixen, en efecte, dolor i, a cada tram, la sensació que les forces han arribat més enllà del límit de les pròpies capacitats. Però la seva aportació més destacada és, precisament, que els pocs segons de repòs no permeten la derrota perquè la marxa inclement de la busca minutera indica que s’ha de tornar a començar, sense excuses, sense defalliments. I en acabar —com ometre dir-ho!— esdevé la pregona satisfacció íntima, tan pregona com fugissera, d’haver pogut concloure allò que semblava impossible.
La irreductible voluntat de seguir, de superar l’esgotament extrem, el nedador de competició la durà enregistrada en el cervell quan deixi de ser-ho. Aquest avantatge serà sempre seu. No és un mal guany. Hauran estat tantes hores de combat per aconseguir fer allò que creia que no podria fer, que no vindrà d’aquí, no vindrà d’una nova dificultat. Aquesta és la lliçó que hauríem d’aprendre per ara i també per quan tot hagi passat. Quan el punt àlgid de la pandèmia sigui un malson i ens disposem a recuperar-nos, individualment i col·lectiva, de les ferides, ens convindrà tenir ben present que haurem de tornar a començar. Gairebé sense forces, però també sense excuses, sense lloc per a l’abandó. Tanmateix, la clau de volta serà, sens dubte, recomençar, però recomençar amb una mirada radicalment diferent sobre la nostra realitat. No ens hauríem de perdonar caure dins els mateixos paranys dels darrers seixanta anys. Dins els paranys dels excessos, de la desmesura, de la suïcida ocupació del territori, de la megalomania, de la falsa sensació de riquesa, del benefici immediat com a norma suprema dels nostres actes. De la destrossa sense mida de la natura.
Vet aquí que el model econòmic que ha patit la societat illenca fins ara mateix, caracteritzat per la sobreexplotació de la integritat d’allò que era explotable en pro del monocultiu turístic, és un model que no dona més de si. Si la cosa va com ha d’anar, ho recordarem com un enunciat totalitari digne de ser marginat per sempre: tot dedicat al turisme de masses, tot fet en funció del turisme de masses, tot condicionat que vinguin com més turistes millor...Es tracta d’un sistema productiu esgotat sense remei. Perquè és fràgil, com la dramàtica experiència recent ha demostrat, encara que ja ho sabíem des d’abans, perquè és autodestructiu i, per descomptat, perquè genera malviure entre la població resident. Que hem de bastir alternatives, sembla irrefutable. Ja circulen propostes per diversificar progressivament l’economia i abandonar la dependència extrema del turisme dins un termini raonable. La societat civil pot aportar idees, i ho fa. Però, després de les idees, faran falta plans. I això, els plans, s’articulen a través de decisions polítiques que, en qualsevol cas, hauran de ser clares perquè la col·lectivitat entengui vers on volem anar i per quines raons.
Finalment, cal no reincidir en les mateixes errades, ni pensar que tornarem al punt de partida de la disbauxa col·lectiva en què hem viscut instal·lats durant massa anys. El turisme massiu, doncs, és, a casa nostra, si s’actua amb racionalitat, una espècie extingida o a extingir. I com que tampoc no ens hauríem d’enganyar sobre el futur que ens espera, ens convindria saber que la minva del turisme durà afegida la minva de les activitats que hi estan més estretament vinculades, que són moltes. Els negocis que ja han caigut, estan a punt de caure o cauran a mitjan termini, no renaixeran perquè no hi haurà mercat per a tants i, en conseqüència, els titulars autònoms i els seus treballadors assalariats hauran de cercar nous instruments de subsistència. Per descomptat que caldrà la solidaritat per ajudar a superar el tràngol de la millor manera. Però també caldrà entendre que a la nova època que tocaria que inauguréssim res no serà igual com era.
