Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Monarquia, l’herència indesitjable

Com més va més evident es fa la dissonància entre una monarquia declinant i el país pla. De manera que la monarquia es percep avui, en termes generals, com una mena de cos estrany que ens parasita, un atavisme —sens dubte, un atavisme—, però també i sobretot un absurd genuí. Valgui a dir que les institucions es consoliden i guanyen el respecte dels ciutadans a partir d’una diversitat de variables connectades profundament entre si. Com ara la legitimitat de l’origen, els propis actes, la petja que deixen al llarg del temps, el profit col·lectiu que reporten, el missatge que són capaces de transmetre a favor de la igualtat, la justícia i la concòrdia...Doncs bé, un examen tant del paper que ha tingut entre nosaltres la monarquia com de la seva eventual utilitat, el qual examen a hores d’ara ja es pot fer amb una perspectiva àmplia de quaranta-cinc anys, ens posa al davant de l’evidència d’un magnífic fracàs. I això en tant que, en essència, la institució no ha sabut i/o no ha volgut fer-se entendre com un actiu social. Ans al contrari, s’ha palesat com una rèmora, com una càrrega tan feixuga com prescindible.

Potser que la monarquia hagi cregut que fer-se entendre era innecessari, que amb el fet d’existir ja li bastava. Potser. Però avui les coses no van ben bé així perquè els moviments socials i l’opinió pública flueixen. D’entrada, es fa molt difícil, impossible més que no difícil, consonar la gènesi de la monarquia borbònica amb els principis democràtics. Al respecte, convé recordar tantes vegades com faci falta que el rei Joan Carles —en l’actualitat, li diuen l’emèrit, però s’ha convertit en un decrèpit retrat d’una vida dedicada al servei de si mateix— fou entronitzat al capdavant de l’Estat ni més ni menys que pel general Franco, que el nomenà son successor. I mai és sobrer recordar que Franco fou un dictador sanguinari i cruel que anorreà vides i llibertats durant quatre dècades. Però el relat del drama insà no s’acaba amb dir que Joan Carles fou i és l’hereu de Franco. Perquè, mort el dictador, als qui gestionaren la transició de la dictadura a la democràcia formal els faltà temps per acceptar i/o imposar sense reserves, com una cosa natural, la principal herència que el dictador els havia deixat. I d’aquí plora la criatura.

Sembla —algú ho ha escrit així— que la recepció de Joan Carles com a cap de l’Estat a títol de rei fou una de les condicions imposades pels militars per, al seu torn, tolerar més que beneir la democràcia formal. D’aquesta manera honoraven el llegat del dictador. Per això, quan des de les instàncies del poder s’estintola, amb una professió de fe inusitada, una monarquia en progressiva i imparable decadència amb l’argument que fou plebiscitada pels ciutadans en votar la Constitució de l’any 1978, es fa servir un argument fals (i ells ho saben). Argument fals perquè allò que se sotmeté a la decisió dels ciutadans fou si volien o no volien transitar per un nou camí on vigirien les llibertats públiques i els drets humans. I dins d’aquest conjunt encaminat a la civilitat hi havia, encabida com d’amagat, la monarquia hereva de la barbàrie, hereva de Franco. El pas del temps ha palesat que la dictadura mai no es deixà del tot enrere perquè massa estructures, al marge de la monarquia, se’n servaren. Però el que ara cal destacar és que l’opció entre monarquia o república no ha estat possible perquè la pregunta mai no ha estat plantejada als ciutadans. Venim d’on venim.

Els casos de corrupció a gran escala protagonitzats pel monarca destronat a mitges —amb esquitxos mals de dissimular que han arribat a la família real sencera i també al monarca actual— palesen que considerava que Espanya era com un seu solar on podia fer i desfer sense que ningú no gosés demanar-li explicacions. Amb el beneplàcit dels poders fàctics que li consentien tot a desgrat de ningú i amb l’aprofitament de més d’un, va anant fent fins que, per alguna circumstància ignota o per un cúmul de circumstàncies disperses, el pacte de silenci, la complicitat tàcita, es trencà. Probablement passà que els mateixos poders consideraren que Joan Carles ja no els era profitós perquè els escàndols que sortien a la llum eren tan majúsculs que comprometien la pervivència del dispositiu. Per això, l’abdicació a favor del seu fill es veié del tot necessària per perpetuar l’estat de coses vigent. És allò tan rebregat de fer un canvi per tal que res d’essencial canviï.

Alguns —ingenus— confiaven que l’actual monarca faria servir el missatge anyal de la nit de Nadal per tractar de fer net. Tenia pendents un bon grapat de temes d’alt compromís que, per descomptat, continuaran igual de pendents després del missatge. Però seria desencertat dir que el Rei desaprofità l’oportunitat amb un discurs insubstancial i etcètera. Ans al contrari, els seus silencis i les perífrasis fetes servir per no anomenar les coses pel seu nom foren altament reveladors de la línia de pensament que el guia. Vegem, per exemple, que es referí a la dictadura franquista com un període d’enfrontament i divisió (res més que això?), la qual cosa equival a voler obviar els milers d’assassinats i represaliats, la supressió de les llibertats públiques i privades, i l’escanyament de la dissidència. [Tanmateix, reconeguem-li, en aquest aspecte del discurs, una alta coherència personal, perquè no estaria bé que hagués tret la destral en contra del seu més alt benefactor en tant que restaurador/instaurador de la monarquia borbònica.]

El gran problema de la monarquia és que existeix. Ben cert. Però existeix perquè les capes més profundes de l’Estat li donen tot el suport necessari i encara més. La monarquia hauria desaparegut fa estona sense l’adhesió incondicional dels grans partits polítics (entre els quals, per cert, un PSOE que durant la dictadura es proclamava republicà), de l’alt funcionariat, dels militars, de la judicatura, dels poders financers... Això vol dir que la monarquia fa part insubstituïble de tot l’entramat de l’antic règim que conservà els seus privilegis en la transició democràtica. A hores d’ara, allò de l’anomenat Règim del 78 ha deixat —ja tocava!— de santificar-se per presentar-se com el que fou: un pacte més aviat indigne entre les elits governants per garantir la conservació dels ressorts del poder. Com que no hi va haver pas trencament amb el franquisme, sinó transició del franquisme a la democràcia formal, els poders reals que aleshores eren al capdavant de l’Estat romangueren instal·lats còmodament allà mateix, sense moure’s ni un bri. Pro domo sua.

Per tot plegat s’expliquen les presències i les absències del missatge reial de Nadal. Per això, de la corrupció protagonitzada per son pare a mans plenes, res de res més que paraules estereotipades a favor de l’ètica (ja ho sabíem). I de desmarcar-se dels discursos d’ultradreta dels militars colpistes que l’invoquen com el seu gran referent, res de res. I d’apel·lacions a la pau, als bons sentiments i a la mera humanitat per afavorir l’alliberament dels presos polítics catalans que fa tres anys llargs que estan privats de llibertat, res de res. I de constituir-se com a punt d’encontre per superar per via democràtica la crisi territorial, singularment amb Catalunya, res de res. I de tantes altres coses, res de res. Si fa no fa, el buit.

Compartir el artículo

stats