El famós fabricant de vaixelles Duralex ha fet ull. Per a un grapat de generacions aquelles vaixelles són avui l’equivalent a la magdalena de Proust, el derelicte d’un món que acaba sense acomiadar-se. Eren senzilles, útils, de disseny intemporal i pràcticament irrompibles. Per què, idò, un producte tan perfecte pot acabar desapareixent? Des dels esquemes del present, la resposta immediata seria que una perdurabilitat excessiva acaba perjudicant les vendes. Cal fer productes amb una durada limitada per tal d’assegurar un cicle econòmic tan curt com sigui possible. És allò que fan les empreses tecnològiques, el que han aconseguit els fabricants de roba i, fins i tot, els fabricants de mobles. La tecnificació dels sistemes de producció ha abaratit els costs i la hiperventilació del sistema capitalista ens ha convertit en autèntics yonquis de la novetat. Ben igual que els dispositius electrònics requereixen actualitzacions per tapar vulnerabilitats i mantenir la compatibilitat amb l’entorn, vivim submergits en una espiral de renovacions incessants que ens veim obligats a comprar si no volem quedar obsolets, passats de moda. En aquest context, la solidesa i la perdurabilitat ja no venen, són valors propis del passat. Aquesta és la causa profunda de la fallida de Duralex.
El món de les certeses que desapareix no era perfecte, però encara tenia alguns punts cardinals amb els quals orientar-se
El món Duralex va néixer fa setanta anys de la combinació de les certeses seculars que havien sobreviscut a les dues guerres mundials i de les noves fites i límits que la humanitat va decidir autoimposar-se després d’aquella barbàrie. Fa un parell de dies, Wolfgang Ischinger, president del Comité de Seguretat de Múnich, s’expressava així en una entrevista al diari El País: «Vivimos en un momento en el que la mayoría, si no todas, las certezas que dábamos por hecho durante los últimos cincuenta o sesenta años se están evaporando ante nuestros ojos». L’any 2007, Benet XVI ja havia apuntat que la crisi més profunda que hauria d’afrontar Europa seria la del relativisme. El món de les certeses que desapareix no era un món perfecte, però a diferència del món d’avui encara tenia alguns punts cardinals amb els quals orientar-se. Sense fites clares, navegam a la deriva entre la frivolitat dels que no accepten la noció de valor ni límit i la intransigència dels que presenten com a sòlids plantejaments que, en realitat, només són rígids. Tard o d’hora un nou sistema de coordenades serà instaurat, el dubte és saber qui l’instaurarà i cap a on tendrà la intenció de dirigir-nos. Mentrestant, suraran encara alguns bocins del món d’ahir, com els darrers supervivents d’antigues vaixelles Duralex que encara rodolen dins moltes cuines.
