Deia Jean-Paul Sartre que estem condemnats a ser lliures. Condemnat, quin tros de paraula, m'encanta. Però, malauradament, hi ha moltes més condemnes en aquest fantàstic món estibat de cossos. Per exemple, estem condemnats a suportar la llibertat de fer i dir dels altres, de tothom; l'infern és l'altre, això també ho va dir el filòsof francès.
Sí, passa cada dia, el company-amic-familiar que et ve amb la historieta del lliure pensador, que a ell no l'enganen, que si Bill Gates, que si la PCR d'una albergínia farcida donant positiu, que si això, que si allò altre. Sabeu de què estic parlant. Així mateix, el problema no és tan dir-ho com prendre accions concretes per demostrar obertament la teva llibertat a l'estupidesa. Quina conclusió preliminar podem extreure d'això? És obvi, he citat a Sartre de forma totalment innecessària, una simple excusa per a que ressoni al vostre cervell el nom d'algun filòsof il·lustre, d'aquests mediàtics que agraden tant. Citar a Sartre sempre dóna valor afegit, et permet dansar eròticament sobre la fina línia que separa la pedanteria del coneixement; el locus amoenus d'un filòsof de bar com jo. Però com deia, ha estat un murri truc retòric, centrem-nos en el que importa: la curolla dels negacionistes passa a l'acció.
El punt de partida de tot aquest paranoia col·lectiva és, baix el meu punt de vista, l'excés d'informació. Diuen que el primer que es troba a faltar en una inundació és l'aigua potable, el mateix passa a internet. L'allau d'informació que trobam a la xarxa ens permet defensar una cosa i la contrària. Qualsevol punt de vist, per esbojarrat que sembli, té un discurs a la xarxa que l'empari i algun doctor o expert que ho defensi. Idò, cap on tiram? El mètode, cavallers, el mètode. Clar, desprestigien la filosofia a les aules i després em toca a mi venir aquí a explicar epistemologia.
Quan afirmam qualsevol teoria (suposadament científica), el més important no és el que hom declara sinó d'on ho extreu. Quines són les passes que ha seguit per arribar des d'un conjunt de proposicions a la conclusió final i quin és nivell de validesa de les inferències realitzades. A més, un cop deduïdes les conseqüències cal corroborar-ho, comprovar la veritat dels enunciats a través de l'experiència. La realitat no agrada a ningú però si teoritzam al marge d'ella estem mentint. Per tant, quan el teu company-amic-familiar citi per vuitena vegada l'expert aquell de no sé quin vídeo viral, demanem-li: utilitza un mètode científic (hipotètic-deductiu) o apel·la a la intuïció? Si es tracte del segons, a nivell de literatura fantàstica pot tenir valor, però no és ciència. Me sap greu. Tot això ja ho vaig deixar caure en un altre article (Todología, bares y Ferraris), perquè consider que representa el pecat original: fonamentar les nostres creences a partir de intuïcions exquisidament argumentades i retòricament rodones, però falses. El somni de qualsevol sofista.
Si afegim al banyat que, darrerament, hiperventilem massa, et surt la concentració de Colón. Però no ha estat l'única, la darrera protesta negacionista o anti-covid fou a Berlín el 29 d'agost; 18.000 persones segons els organitzadors, poca broma. Aquesta tendència té moltes ramificacions possibles i quan va més enllà de la conversa, quan passa a l'acció, posa en perill la salut de tots. A mi tampoc m'agrada la OMS, sóc conscient del joc d'interessos de les farmacèutiques i la seva voluntat de convertir la salut en negoci. Ara bé, que per aquest motiu pregonem als quatre vents una versió inventada dels fets, tampoc ajuda. La frustració que sentim cap unes institucions elitistes i podrides no hauria de desembocar en la barbàrie intel·lectual. Assosseguem i donem dues voltes a les coses. Per altra banda, tampoc estaria malament deixar de sacsejar el que llegim a xarxes com si es tractés de la bíblia, siguem rigorosos, perquè amb internet ha passat que, com diuen a casa, el que guanyam amb les olives ho perdem amb el fonoll. Tenim més informació que mai i precisament per això, mai havia estat tan fàcil manipular-nos. Cal reflexionar-hi. Quin món més hostil ens ha tocat viure i jo aquí citant a Sartre, quanta poca vergonya.
