En el principi, fou el Caos
Hesíode
Palma, sotmesa per l'apatia i el desordre, fa estona que decidí venerar l'acràcia. És per això que practica la màxima que el millor govern és l'absència de govern. Ciutat, un esperit contradictori per essència que va perdre la cordura no se sap quan ni on, ve a ser una mena d'aldea utòpica governada pel costum inveterat de no fer res que contradigui la poderosa inèrcia de les coses. I com que es tracta d'abstenir-se de fer, de veure passar les hores i els dies i, de tant en tant, escombrar algun detritus perquè no es pugui dir, Palma ha acabat per constituir-se en el regne del caos (moderat i sota un cert control, si voleu, però caos al cap i a la fi). Si admetem que el caos és el principi de tot, no hauria de passar, emperò, que fos també un punt d'arribada, un estatus permanent, com si diguéssim.
Bon exemple d'això, és a dir, del govern del desgovern que regna -sense rei ni reina- a Ciutat, el constitueix el fet que Palma, per no tenir, ni tan sols té policies locals. Semblaria fins i tot que no els necessités perquè, fet i fet, no es troben a faltar. Durant els darrers llargs anys no s'ha vist cap policia local fer-se present onsevulla disposat a solucionar una situació de conflicte o per tractar d'ajudar algun ciutadà apressat per una urgència qualsevol. Per contra, s'ha sabut que el cos -i l'esperit- de la policia local desaparegué fa llarga estona de la visió pública anihilat en algun cruent combat domèstic. Però l'absència de policia dels nostres carrers i places és només un indicatiu o una exteriorització del desgovern, que es manifesta també, per descomptat, d'altres formes ben fecundes.
Valgui a dir, per tendir a ser equànimes, que no totes les mostres de desgovern que patim -o gaudim, ves a saber!- serien susceptibles de ser corregides per les despreocupades i satisfetes autoritats municipals. No està al seu abast, per exemple, evitar que els monstruosos creuers que en temps anteriors a la pandèmia ens empastifaven l'aire i el mar deixin d'atracar per sempre més als nostres molls. De la mateixa manera que no hi està, al seu abast, impedir que aterrin a Son Sant Joan centenars d'avions cada dia. Sí que, per contra, era competència seva evitar anys enrere la concessió massiva de llicències municipals dels anomenats hotels urbans, que afecten, sobretot però no únicament,els barris antics. De la mateixa manera que també ho és, competència municipal, controlar i/o suprimir el trànsit constant de vehicles de mitjà i gran tonatge pels carrers estrets -Sant Jaume, sense anar més lluny- on els desvalguts vianants veuen compromesa a cada pas la seva integritat física. Aquest fet -la dictadura dels transportistes de tota casta que fan justament el que volen i a l'hora que volen sense cap impediment- confirma dues assercions: en primer lloc, que les ordenances municipals són, per a segons qui, un mer element decoratiu, i, en segon lloc, que la policia municipal ha desaparegut efectivament de les nostres malmeses contrades (per si algú encara ho dubtava).
Un dels grans misteris de l'urbanisme de Palma és la manifesta incapacitat per aconseguir un disseny exterior uniforme dels edificis segons les vies i places implicades. La uniformitat té un sentit en tant que personalitza i caracteritza, marca una línia estètica avalada pel municipi i alhora evita la perillosa i dispersa "creativitat" dels responsables del procés constructiu. En definitiva, posa en mans públiques els criteris a partir dels quals la ciutat tindrà una imatge o una altra. Emperò, com que, recordem-ho, vivim aclaparats per l'acràcia, això de la uniformitat sembla que a ningú no l'importi ni poc ni gens. Posem per cas gairebé qualsevol carrer de Palma (sense anar més lluny, les Avingudes o el carrer del General Riera,o el mateix passeig de Mallorca) on es poden veure edificis en què predominen el vidre i l'acer al costat d'altres de confecció tradicional i de concepció i aspecte diametralment oposats. I aquí i allà colors, amplades de les façanes, estils, acabats i materials emprats, presidit tot plegat per la diversitat mal entesa, per la diversitat caòtica.
Tampoc no s'entén com el municipi deixa que es perpetuï la destrossa que fa una vintena d'anys protagonitzà un polític maldestre i dèspota aposentat com a factòtum a l'ajuntament de Palma. Aleshores decidí-amb l'aquiescència dels qui el deixaren fer- que era arribada l'hora de malbaratar la simfonia de les places d'Espanya i de Santa Eulàlia. Amb aquesta finalitat col·locà una mena de bacins enormes com a jardineres i un trespol apte com a pista de patinatge quan està mullat, i substituí la resta d'elements tradicionals per l'estúpida lletjor imposada per l'empresa d'enginyeria urbana que aleshores estava de torn arreu i que feu,arreu,el negoci de la seva vida.
Convinguem que una ciutat no està mai del tot acabada: les infraestructures pateixen desgast i/o queden obsoletes i és obligat remodelar-les. O els edificis envellits han de ser substituïts o rehabilitats. Però, en determinades ubicacions de Palma, contemplar la ciutat sempre pendent d'enllestir palesa una inoperància municipal que ve gairebé d'un segle enrere. És a dir que si no s'acaba és perquè hi manca voluntat i/o capacitat política i administrativa. Vegem, per exemple i només com a exemple, el carrer d'Aragó. Molt probablement fa de llarg una vuitantena d'anys que està traçat (en el planejament urbanístic). Doncs bé, des de la cruïlla amb el carrer de Josep Darder Metge cap al Pont d'Inca, què hi trobem? Trams de voreres per on tot just pot passar un únic vianant (en un carrer amb gran intensitat de trànsit); habitatges d'una planta o dues abandonats (se suposa que ja expropiats) en un estat deplorable i que esperen des de la nit del temps a ser reconvertits en solars; passos estrets per als vehicles; horts de tarongers (que s'ignora a qui aprofiten) sense alinear... Al cap i a la fi, un desori difícilment igualable d'uns tres quilòmetres de llarg que perdura, insistim, des que no hi ha memòria i que afecta un carrer considerat una via principal de Palma (tanta sort!).
Així les coses, què és allò que explica que a Palma mani el desconcert? De ben segur, ho explica una pluralitat de causes. Però, en qualsevol cas, susceptibles de ser esmenades perquè la sempiterna permanència dels esguerros, que són molts i de gran volum, no ens hauria pas de convèncer que la desídia és irremeiable. No ho és, irremeiable (almenys no ho és com a categoria). Mentrestant, mentrestant no desvetlla Palma la mà amiga que l'havia de treure del marasme, no desesperem: si el món és dual, també habita entre nosaltres, i és reconeixible i la podem palpar, l'harmonia.
