Com cada any, el 27 de gener, des de la finalització de la Segona Guerra Mundial, se celebra l'alliberament d'Auschwitz per l'exèrcit Roig. Enguany fou el 75è aniversari, com ja el vàrem manifestar en tal dia en aquest Diari. Subratllo això per constatar que ha estat un temps prolífer en publicacions, directament o indirectament, sobre les experiències dels supervivents que, com diu l'escriptor israelià Yishai Sarid, és una nota a peu de pàgina, puix que la història real és la dels morts immediats, la dels que no havien estat marcats, registrats ni tatuats. Com de passada, cito algunes obres publicades en els darrers anys. Perdoneu l'elenc. Per exemple, els diaris de l'escriptora francesa Charlotte Delbo en tres petits volums: La mesura dels nostres dies; Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil (aquest últim es troba dins del 2n volum); el treball d' Heather Dune Macadam sobre les primeres dones jueves condemnades al camp d'extermini: 999. Les primeres dones d'Auschwitz; Auschwitz: Última parada. Com vaig sobreviure a l'horror (1943-1945) del metge Eddy de Wind; El monstre de la memòria del ja esmentat Yishai Sarid. Des de l'àmbit oposat als jueus, és a dir, des del punt de vista de la ideologia nazi, la novel·la de Martí Domínguez, L'esperit del temps, que em porta a un dels millors relats de principis d'aquesta centúria, Les benignes de Jonathan Littell, en el qual s'endinsa en la psicologia d'un botxí nazi, Max Aue, una obra que aclapara per la seva documentació. Seix Barral també ha publicat diverses obres, com la de Ginette Kolinka, Regreso a Birkenau /2020) o la de Janusz Korczak, Diario del gueto (2018) i, per descomptat, les memòries de Claude Lanzmann, La liebre de la Patagonia (2011), que serveix com a una bona introducció del llarguíssim documental filmogràfic de més de nou hores, Shoah (1985), on s'entrevista amb supervivents dels camps d'extermini. En el film, l'historiador Raúl Hilberg apareix diverses vegades: primer per a explicar l'antisemitisme que inundava l'Europa del segle xviii-xix i que finalment desemboca en el nazisme; segon, analitzant els documents sobre la logística ferroviària dels trens que transportaven als jueus i la darrera vegada per parlar d'Adam Czerniaków, president del Judenrat (consells de jueus) del gueto Varsòvia i del paper dels consells jueus com a col·laboradors dels nazis, facilitant llur treball. Més tard, en el 2003, els diàlegs de la cinta es varen convertir en un llibre. Precisament Lanzmann elogia a Hilberg, que el considerava un far, car havia il·luminat la convulsa història de la Xoà i per tot allò que va aportar de clarividència a la historiografia posterior: situar en el focus d'atenció no a la víctima, sinó al culpable.
A Hilberg (1926-2007) vull dedicar aquestes línies. A mitjan octubre de l'any passat, de la mà de l'editorial Arpa, fou publicada les seves Memorias de un historiador del Holocausto, traducció al castellà per Àlex Guàrdia Berdiell, l'original és de l'any 1994. A hores d'ara va per la segona edició. La seva obra principal fou La destrucción de los judíos europeos (Akal, 2005, l'original és del 1961), on reconstrueix, de manera minuciosa i exhaustiva, els mecanismes burocràtics alemanys que varen portar a una majoria de jueus europeus a la seva aniquilació. En l'epíleg de les Memòries, Florent Brayard, la compara amb Behemoth, de Franz Neumann, on descriu amb mestria el funcionament del govern en l'Alemanya nazi. La investigació d'Hilberg va recaure en els responsables, els alemanys, i per això es va introduir plenament en la seva cultura per veure les coses a través dels seus ulls, de principi a fi, i així tenir una visió de conjunt. Per tal que ens puguem fer amb una idea, es va llegir i estudiar els gairebé quaranta mil documents d'acusació dels judicis de Nuremberg; és, doncs, punt de referència obligada per a tot estudiós de la Xoà, amb polèmica inclosa a causa dels seus punts de vista. En les Memòries ens ho recorda, quan va manifestar que administrativament els alemanys havien necessitat que els jueus seguissin les seves ordres, que aquests „d'alguna manera„ havien cooperat en la seva pròpia destrucció i que gairebé no varen defensar-se de les agressions. Tal frase portaria escàndol, com així va ser. Fins i tot el seu tutor de tesi, Franz Neumann, li va demanar que l'eliminés del text definitiu, ja que era difícil de digerir. Però no ho va fer, la qual cosa li va comportar moltes desafeccions. De fet, no hi havia cap fet que contradigués la seva afirmació; amb tot, Neumann va dir que això seria el seu funeral.
Hilberg explica el modus operandi que feien servir els alemanys respecte als jueus. Hi havia un patró força definit de destrucció, però no seguia un pla bàsic, ja que no sabien que ferien en el 1935 o 1938. Fins i tot l'anomenada «Solució final» al problema jueu no es va formular fins a l'any 1941. Fou una operació realitzada pas a pas, i l'administrador rara vegada veia més enllà del pas següent. En primer lloc, es va definir el concepte de jueu; a continuació es feren operacions d'expropiació; després, es va concentrar als jueus en guetos; finalment, es prengué la decisió d'aniquilar a tots els jueus europeus. Es varen enviar a Rússia unitats d'extermini mòbils, mentre que en la resta d'Europa les víctimes eren deportades a centres d'extermini. Cada pas executat incrementava la puixança i la violència de les mesures. La destrucció dels jueus no va ser tan sols producte de lleis i d'ordres, sinó més aviat qüestió d'esperit, de comprensió compartida, de consonància i sincronització. Fou una suma de tots els organismes, ja que el jueu se sentia plenament emancipat i integrat en la comunitat alemanya. Separar-los dels alemanys fou, de fet, una empresa molt complexa, obra d'una burocràcia administrativa extensa. Intervingueren: burocràcia ministerial, exèrcit, indústria i sistema financer i, finalment, el partit.
En l'apartat «Pràctiques qüestionables» de les seves Memòries, hom pot notar un Hilberg dolgut, a voltes, agressiu, àdhuc ressentit, per la manca de rigor de presumptes historiadors. La manipulació de la història és un tipus de descomposició i el kitsch (mala qualitat, vulgar) és una corrupció. Parla, en concret, de diverses autores que varen tenir un cert èxit editorial en els Estats Units, entre les quals es troba la més coneguda entre nosaltres, la filòsofa Hannah Arendt, acusada d'usar les seves tesis, a vegades sense esmentar-lo, mentre que Arendt va dir d'ell que la seva obra era molt bona, però només perquè era una crònica. Les discrepàncies parteixen d'un fet: el judici d' Adolf Eichmann en l'any 1961, que Arendt cobria com a corresponsal de la revista New Yorker i que posteriorment es va convertir en llibre Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal (1964), talment com el coneixem avui. Molts varen veure en aquest llibre les idees d'Hilberg, atès que hi havia tants paral·lelismes que alguns varen atribuir-hi opinions d'Arendt. Però ell parla de diferències substancials. La primera, mentre Arendt descriu a Eichmann com a un ésser vulgar, sense cap rellevància, prepotent i amb defectes de caràcter, Hilberg accentua que era una peça important en l'engranatge de la destrucció dels jueus, ja que va supervisar i manipular consells jueus a diverses parts d'Europa; va confiscar béns jueus que quedaven a Alemanya i altres indrets; havia preparat lleis contra els jueus en estats satèl·lits i havia organitzat el transport dels jueus als camps d'extermini. En tot això, no hi ha cap banalitat en aquest mal. La segona diferència, fou la del paper dels líders jueus, en la que Hilberg, com hem dit més amunt, havia subratllat fins a quin punt els alemanys varen dependre de la col·laboració dels consells jueus. La pregunta essencial fou: per què varen obeir o seguir les ordres? Pregunta que encara avui dia no té una resposta clara.
