Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Fa uns anys -bastants- vaig escriure un llibre de poemes titulat Jardí de quarantena. Ha plogut molt, des de llavors, però ves per on tot allò que ha succeït arran de l'aparició del Covid-19 i, molt especialment, la situació de confinament en què ens trobam la majoria de ciutadans, m'ha duit a la memòria aquest títol, com si fos una premonició. La llarga autoreclusió a casa imposada per les circumstàncies és percebuda majoritàriament com un sacrifici necessari per al bé de la comunitat. I en part ho és, no ens hem d'enganar. Però també pot ser una oportunitat per millorar aspectes de la nostra convivència, fins i tot per a l'autoconeixement o la sana introspecció. D'un dia a l'altre ens ha canviat gairebé tot: la manera de treballar, les relacions socials i familiars, l'oci, les rutines...

A aquestes alçades de l'aïllament, tot apunta que les conseqüències seran greus: morirà molta gent i la majoria de la població -segons afirmen els experts- acabarà infectada en major o menor mesura pel coronavirus. Això sense oblidar la fallida que suposarà per a l'economia en general: n'hi ha prou amb veure els rostres dels nostres governants durant aquests dies per comprendre que el tema és molt, però que molt preocupant. De cop i volta ens arriben imatges a les quals no estàvem acostumats: la policia patrullant perquè tothom compleixi amb el confinament, els vehicles i efectius de l'exèrcit transitant per la via pública... Al meu parer n'hi ha que s'han apressat a fer anàlisis ideològiques o fora de context, d 'aquesta presència sobtada -tot i que al seu moment anunciada- de les forces de seguretat. Hauríem de començar a entendre que, precisament i en les actuals circumstàncies, aquesta presència és sinònim de vigilància i de contenció de l'epidèmia: de transmetre tranquil·litat a la ciutadania, en definitiva. Em sap greu, però davant determinades reaccions no puc deixar de pensar que hi ha persones que es pensen que encara vivim en els dies més obscurs del franquisme, quan les coses, afortunadament i al meu parer, han canviat molt.

Tanmateix som dels que pensen que de les crisis -i aquesta n'és una, i de les grosses- se'n pot sortir reforçat, per poc que un s'ho proposi. Haurem d'aprendre a gestionar la por, certament. Aquesta mateixa por que ha produït que moltes persones s'hagin comportat d'una manera del tot irracional a l'hora d'adquirir compulsivament aliments o articles per a l'higiene, per posar un exemple. A l'altre extrem, afortunadament, trobam mostres de solidaritat que ens reconcilien amb l'espècie humana, com ara els petits homenatges cada dia a les 20 hores dedicats al personal sanitari. Feim bé, de recordar-los. Però no hauríem d'oblidar també que està en les nostres mans facilitar-los les coses i evitar que es produeixi el col·lapse; d'aquí que siguin tan importants, insistim-hi, les mesures de contenció i vigilància a què em referia abans. Com gairebé tothom he vist i escoltat molts WhatsApp i vídeos, i he arribat a la conclusió que només a través de l'estricte compliment de les recomanacions sanitàries i l'aplicació del sentit comú aconseguirem vèncer aquesta pandèmia.

Ens cal calma i serenitat, potser més que mai. No curen, ja ho sé, però ajuden a mantenir l'equilibri emocional i a resistir millor els embats de l'ansietat i de la por. La poesia pot ser un element per assolir-les, per què no. Aquests dies he fullejat Jardí de quarantena i m'he trobat amb aquesta petita sorpresa: "Segurament t'enfrontes / per primer cop / a quelcom realment dur i desconegut, / fosc si vols. / Mai com fins ara / res no t'havia desafiat / d'aquesta manera, / impertinentment i grollera, / posant a prova / tota mena de nervis i fibres, / escopint-te a la cara, / gairebé menyspreant-te. / Per això caldrà que treguis orgull / d'allà on no n'hi ha, / que pouis fins a l'última gota d'enginy / per tal que trobis / l'estratègia més escaient, / aquesta barreja d'amor i eficàcia que, / ara com ara, / es presenta com l'únic antídot / per combatre amb garanties / aquesta batalla / contro el dolor i la incertesa".

Però potser el més sorprenent de tot és el títol del poema. Es diu "Coratge". Amb ell vos vull demanar per favor que us protegiu, i que protegiu també la gent que estimau. Romaneu a casa, ja queda menys. I resistiu, per favor, tard o d'hora això s'acabarà.

Com diu la bella cançó de Manel, ens en sortirem, i tant que ens en sortirem!

Compartir el artículo

stats