AUTORITARISME PROFILÀCTIC. L'autoritarisme cotitza a l'alça. Durant les darreres setmanes han estat molts els elogis que han rebut les mesures draconianes aplicades per les autoritats xineses a Wuhan, fins al punt que alguns han conclòs que els ciutadans sotmesos a sistemes autoritaris estan més protegits que aquells que viuen en una democràcia. La temptació sobrevola aquests dies Espanya. Mentre el govern central ha augmentat paulatinament la intensitat del discurs i de les mesures -en un intent, pot ser inútil, d'evitar alhora l'alarma i la banalització-, part de l'oposició i de l'opinió publicada ha reclamat molta més contundència. Són, curiosament, els mateixos que quan s'aïllà un hotel a Tenerife o s'aplicaren les primeres limitacions, alertaren del greu perjudici econòmic que podien causar. A hores d'ara, però, quan ja tothom té coll avall que la crisi econòmica és inevitable, sembla que l'estratègia consisteix en pujar al carro de l'alarmisme, ni que sigui pel gust -i el rendiment electoral- que els donarà poder acusar a l'esquerra d'haver-nos conduït novament a una recessió.
Tanmateix, convé no oblidar que va ser justament aquest autoritarisme que ara tanta admiració desperta el que va impossibilitar que el Covid-19 es frenàs quan era hora. La darrera metgessa en explicar com les autoritats desqualificaren i prengueren represàlies contra els professionals que alertaren del nou coronavirus ha estat Ai Fen, directora d'emergències de l'hospital central de Wuhan. És clar que l'entrevista on denunciava el tracte que reberen ella i alguns companys morts ja ha estat eliminada de les xarxes per la censura. La qüestió, per tant, pot ser no sigui si els governs autoritaris responen millor o pitjor a crisis com la del Covid-19, sinó si la llibertat de pensament i informació pròpia de les democràcies és una eina encara millor per prevenir-les.
QUO VADIS UE. La Unió Europea mostra preocupants símptomes de gangrena des de fa un grapat d'anys. Les imatges, indignes i indignants, que arribaven fa tot just uns dies del tracte vexatori que reben els refugiats que intenten creuar la frontera grega en són la darrera mostra. Però aquesta, com tantes altres notícies inconvenients, ha queda amagada davall l'estora del coronavirus. Tanmateix, la hipocresia europea és indissimulable i tant s'aplica a un refugiat com a una crisi sanitària. El dia que Alemanya va decidir prohibir l'exportació de material de protecció a la resta de la UE, les eventuals respostes comunitàries a la crisi del Covid-19 varen quedar automàticament enterrades. On quedava la solidaritat entre els estats membres? On la necessitat de respostes col·lectives a una amenaça col·lectiva? El lamentable corol·lari va tenir lloc només uns dies després, quan Itàlia va activar el Mecanisme de Protecció Civil de la Unió Europea, una crida a l'assistència coordinada dels Estats membres quan la magnitud d'una emergència supera la capacitat de resposta d'un país. Itàlia necessitava amb urgència equips de protecció i aparells de respiració, però ni Alemanya ni cap altre membre de la Unió es va oferir a aportar-los. Va ser la Xina qui, amb un enviament de capses de cartró etiquetades amb el lema "Siamo con voi, forza Italia!" imprès sobre les banderes dels dos països, va demostrar als italians més fraternitat que la UE amb seixanta anys de discursos. Després d'aquesta crisi, que ningú no digui que Europa no s'ha guanyat a pols els Johnson, els Salvini i les Le Pen.
QUI ESTIMES MÉS? Val a dir que Itàlia és un soci estratègic de la Xina. El mes de març de l'any passat, Giuseppe Conte va signar -en contra dels criteris de la UE- la integració del país transalpí a la Nova Ruta de la Seda, un projecte per a connectar Europa, Orient Mitjà i Àsia. La solidaritat xinesa, per tant, és geopolítica. El mateix es pot dir de la decisió de Trump de fer una excepció amb Regne Unit i Irlanda en el bloqueig de tots els vols procedents d'Europa. En aquest cas, les excepcions són la regla del nou ordre mundial. I és que l'enfrontament entre la Xina i els Estats Units s'acosta de mica en mica al seu punt àlgid; a saber, aquell en què la resta de països del món hauran de triar si estimen més al pare o a la mare.
En aquest context, la neutralitat i l'autoritat històrica de la UE ens hauria de servir per actuar com a moderadors o àrbitres. La trista realitat, però, és que la nostra intranscendència en les dinàmiques mundials és de cada pic més patent. A aquest dèficit de lideratge, s'hi ha d'afegir una greu manca de cohesió que, com a conseqüència dels traumes no resolts de la crisi de 2008, no ha fet més que empitjorar. És per això, que la resposta descoordinada que s'ha donat al Covid-19 amenaça amb sumir la Unió en un procés de degradació incontenible. Són tantes les estructures que fa només dues setmanes semblaven sòlides i que avui es mostren precàries que hom ja no té clar si va ser abans la fragilitat de l'ou o la ceguesa de la gallina.
