L'ecologisme és la nova moda. Per tant, l'ecologisme està en greu perill d'extinció. Els mateixos diaris que la setmana passada varen vendre les seves portades a l'empresa més contaminant d'Espanya perquè hi publicitàs les seves "solucions" ecològiques, feren un seguiment al minut de l'arribada de Greta Thunberg a Europa. Els protagonistes eren antagònics, però l'espectacle que els unia era exactament el mateix. Quan un diari consent vendre la seva ànima, esdevé, en sentit literal, un simple mitjà. Però quan, a més, decideix donar a una nina influencer la cobertura que va negar a Berta Cáceres -assassinada per haver-se a oposat la construcció d'una presa hidroelèctrica a Hondures- i que avui plany a líders ecologistes com Lolita Chaves, Francia Márquez o Dalila Argueta -dones que es juguen la vida per salvar la part del planeta que habiten-, aquest diari ja no és només un mitjà al servei d'interessos espuris, sinó còmplice i promotor d'una mascarada de dimensions planetàries.
L'espectacle, com la radiació, és capaç de fer visible l'invisible, però també d'arrasar-ho tot quan la dosi és excessiva. És el que ha passat durant les darreres setmanes, en què l'aliança entre mitjans, autoritats públiques i poders econòmics ha convertit la Cimera del Clima de Madrid en un Black Friday de l'ecologisme. El batle de la capital, després d'haver estat obligat per la justícia a mantenir Madrid Central, ha tengut la barra de presumir del projecte que havia promès derogar. A Palma, l'Ajuntament va prendre la decisió històrica d'apagar l'enllumenat nadalenc durant una hora per lluitar contra el canvi climàtic, però ha estat absolutament incapaç de frenar els vessaments fecals a la badia. Entretant, Juan Pedro Yllanes -que acaba d'autoritzar la reobertura de la pedrera d'Establiments- va anar corrents a Madrid per vanar-se de les mesures ecològiques aprovades durant la passada legislatura; tot i que, a la pràctica, el Govern ha hagut de suspendre la prohibició del Dièsel i no ha estat capaç de mantenir la posidònia damunt les platges tal com s'havia obligat a fer per llei.
Sigui com sigui, per molt ecohipòcrites que puguin semblar els nostres polítics, són d'allò més coherents en comparació amb el sector privat. Sense anar més lluny, l'hereva d'una de les companyies hoteleres més importants de Mallorca va afirmar en una entrevista que "no ens podem permetre matar l'ecosistema marí perquè és el que ens ha duit fins aquí". Se sobreentén que la primera persona del plural es referia als propis hotelers i que l'"aquí" es referia als seus comptes corrents. És commovedor que després d'haver destruït alguns dels racons més bells de la superfície illenca, els hotelers ens comminin ara a seguir el seu exemple en la salvació de les profunditats. L'estratègia no és gaire distinta de la d'una coneguda cadena de centres comercials, que just una setmana després d'excitar el nostre consum compulsiu amb promocions de béns que probablement no necessitam, ens va animar amb anuncis a tota plana a unir-nos a la seva estratègia per combatre l'encalentiment global.
Amb tot, la millor metàfora d'aquest ecocapitalisme triomfant, capaç de cooptar a cara descoberta la cimera del clima que li hauria de marcar les pautes i els límits, és la nova línia de targetes ecològiques que acaba de presentar un dels principals bancs d'Espanya. Es tracta d'unes targetes biodegradables que es fabriquen mitjançant un procés que redueix a la meitat el CO2 emès a l'atmosfera en comparació a les convencionals. Per descomptat, les emissions realment contaminants són les que els clients acabarem generant amb les nostres compres, però això, és clar, al banc no li interessa que canviï en absolut. Perquè l'objectiu últim de convertir l'ecologisme en la nova moda no és mediambiental, sinó purament comercial. La gran indústria i el capital financer han descobert que, apel·lant a la sensibilitat ecològica dels clients, no només poden incrementar els preus, sinó també obrir nous sectors de mercat i crear un món de noves necessitats. El patinet i el cotxe elèctric en són la mostra més elemental.
L'emperò de tot plegat és que, des d'un punt de vista ecològic, no és viable que el primer món mantengui el nivell de consum actual i que Xina i el tercer món mantenguin els seus nivells de producció per tal de donar-hi resposta. L'obsolescència programada dels aparells electrònics i l'obsolescència incentivada de la roba, els mobles, etc. són un despropòsit mediambiental que, en realitat, el capitalisme no té cap interès en limitar. Per aquest i per altres motius, el canvi climàtic no es pot abordar només des d'una perspectiva estrictament ecològica, sinó també des d'una social i econòmica. En cas contrari, la trampa de l'ecocapitalisme serà inevitable: un món on una elit de països i ciutadans rics es podrà permetre el luxe de menjar i viure ecològicament, i on una immensa subclasse pobra maldarà per sobreviure i per redimir-se de la seva condició de pecadora mediambiental.
