Reinici. El mític Windows 95 no és recordat avui per haver-nos obert les finestres d'un univers nou, sinó per haver posat a prova la nostra paciència amb els freqüents bloquejos que patia. La combinació de tecles CTRL + ALT + SUPR que calia polsar per a reiniciar l'ordinador cada cop que una d'aquelles pantalles blaves apareixia ha quedat gravada dins la memòria d'aquella generació pionera. El sistema operatiu de la democràcia espanyola, a la manera d'aquell primer Windows, encadena una pantalla blava rere l'altra des de fa cinc anys. Quan no és una investidura que fracassa, són uns pressuposts generals de l'Estat que no s'aproven. Quan no són lleis referendades al Congrés les que queden bloquejades al Senat, són lleis que s'havia promès derogar les que no es deroguen. Els efectes colaterals de tot plegat els acaben patint comunitats autònomes i ajuntaments, mentre els partits viuen immersos en una espiral de debats estèrils, pendents únicament de quina de les seves declaracions té més possibilitats d'esdevenir viral o de quina maniobra tàctica els deixa més ben situats de cara a la propera convocatòria electoral.
Pedro Sánchez ha estat qui ha provocat la darrera pantalla blava, amb la intenció de forçar un reinici electoral que el faci president. Lamentablement per a ell, les darreres enquestes mostren que la paciència dels electors d'avui no és la mateixa que la d'aquells usuaris de Windows 95. De fet, la paciència i, sobretot, la innocència, ja s'havien començat a perdre en temps de Felipe González amb els primers escàndols de corrupció. Però fou a partir de l'any 2008 quan tocà el seu mínim històric, amb una crisi que deixà en evidència tant la ineptitud de Zapatero com el fals miracle econòmic d'Aznar. A dia d'avui, moltes de les febleses i vulnerabilitats que afloraren aleshores encara segueixen en carn viva.
'Exploits'. Els exploits són programes capaços d'aprofitar les vulnerabilitats d'un sistema per a accedir-hi i sabotejar-lo. A Espanya, foren principalment dos els moviments que han explotaren les vulnerabilitats aflorades durant la crisi. Per una banda, el 15-M va saber aprofitar l'esqueix social d'aquells anys per a amenaçar l'estructura de poder vigent des de 1978. Per l'altra, l'independentisme català va veure en les disfuncions de l'estat de les autonomies i en l'injust sistema de finançament l'oportunitat per a iniciar un procés d'escissió que no només posà en entredit la viabilitat del propi Estat, sinó la qualitat democràtica d'Espanya davant el món.
Exhaurit el factor sorpresa d'aquells dos envits, avui és Pedro Sánchez qui s'ha convertit en un exploit decidit a emprar a favor seu les mateixes vulnerabilitats que podemites i independentistes explotaren debades. La jugada és la següent. En primer lloc, excitar la retòrica espanyolista i intensificar les amenaces contra el govern català per captar els vots que, segons les enquestes, perdrà Cs. En segon lloc, estendre el temor a una imminent recessió perquè tant els seus votants com els de Podem renunciïn al somni d'una inestable coalició progressista en benefici d'un govern sòlid que pugui afrontar millor una nova crisi.
'Downgrade'. La principal debilitat de la tàctica de Sánchez és que, tant el patriotisme espanyol com la gestió econòmica, han estat durant anys els bastions propagandístics del PP. Per tant, és possible que com més atemoreixi als electors amb l'independentisme i la recessió més vots li acabi donant al PP de Pablo Casado. Encara que, arribat el moment, és possible que el PP agraeixi el regal facilitant la investidura de Sánchez i, de passada, tornant-li al PSOE el favor per haver investit Rajoy. Tanmateix, sigui quin sigui el resultat final, tot el que suposi debilitar UP i Cs afavorirà els interessos del tàndem PP-PSOE.
La hipotètica resurrecció del bipartidisme equivaldria a instal·lar una versió de Windows dels anys noranta en un ordinador del segle XXI. A curt termini l'equip tendria un millor rendiment, però a mitjà i a llarg termini les disfuncions i els riscs de no tenir un sistema operatiu actualitzat convertirien el downgrade en una bomba de rellotgeria. Per descomptat, la pretensió de Sánchez i Casado de reduir els seus competidors a la mínima expressió és tan legítima com la pretensió d'aquests d'usurpar-los el poder. Ara bé, contravenir amb bloquejos i vetos el desig dels ciutadans de ser governats per una coalició -que és el que expressaren amb la dispersió del seu vot- és una adulteració de la voluntat popular que pot acabar tenint greus conseqüències. Perquè forçar repeticions electorals per interessos estrictament partidistes, en realitat, no millora la nostra cultura democràtica, sinó que banalitza el nostre dret a vot. I en un escenari possible on els vells partits mantenguin els mals vicis de sempre i els nous quedin reduïts a una simple comparsa sense cap capacitat de canvi, aquesta banalització ens farà més vulnerables davant un populisme i una antipolítica que molts començaran a veure com a única alternativa realment disruptiva.
