Els moments de conflicte o de desavinences que qualsevol classe, el més aconsellable, sempre, és el diàleg pausat i calmat per trobar solucions. Però comence a assolir que eixa saludable costum l'hem anat perdent i ens hem anat polaritzant en tots els aspectes quotidians. A l'espera de la sentència sobre l'anomenat procés català, em venen a la memòria les manifestacions que es van fer a Barcelona i a altres ciutats quan en 2010 es va dictar sentència sobre el recurs d'inconstitucionalitat que va interposar el PP al text d'Estatut d'autonomia i que el poble català va recolzar el juny del 2006.
La sentència contra el text de l'Estatut va ser dictada en juny del 2010, quatre anys després del referèndum. I crec que ací va ser quan va començar el moment de la falta de diàleg que tant Rodríguez Zapatero, com Rajoy o Sánchez en van negar al poble català que va votar el seu text d'Estatut d'autonomia propi que regulava la forma de relacionar-se amb tothom i els límits a les llibertats i a les obligacions del poble català. Des d'aquell moment de ruptura emocional entre el mateix poble català sobre com havien de governar-se i com havien de ser les seues institucions fins hui han passat moltíssimes coses i la fractura entre ells continua creixent. El diàleg s'ha perdut perquè alguns partits han ficat molta llenya al foc.
I si bé els partits nacionalistes volgueren implantar per la via unilateral la República catalana, els partits anomenats "constitucionalistes" van apostar pel no diàleg i per missatges incendiaris sot els paraigües de la Constitució, abandonant també i des del primer moment el camí del diàleg polític per trobar les solucions. I com que no soc equidistant, pense que hi ha partits que no sols han patrimonialitzat la Constitució com si fóra d'ells, també han fet un ús i una interpretació colonialista i fins i tot imperialista d'aquesta. I dic açò perquè la Constitució pot ser reformada quan hi haja les condicions per a fer-ho, d'acord, però entestar-se en què no es pot modificar per a buscar una solució, és senzillament, una fal·làcia.
Per a resoldre problemes sols cal tindre voluntat de fer-ho i ací mai s'ha tingut una clara vocació de solució. Els temps de " Una, grande y libre", afortunadament han passat i hauria de ser temps de diàleg per a buscar l'acord i no fer encara més grans les distàncies. Però tinc la sospita que cada part entestant-se a les seues tesis busquen guanyar vots per a instal·lar-se a les institucions i governar des d'elles com si fóra casa seua.
Com també sospite que la sentència contra l'anomenat procés tornarà a fracturar qualsevol via de diàleg institucional entre els governs de la Generalitat i el central. I el que és encara pitjor el trencament entre el propi poble català es farà encara més profunda.
No podem judicialitzar cada decisió que no compartim. I perquè cada poble té tot el dret natural i moral a marcar el seu propi destí.
Deixem les paraules violentes al calaix i busquem espais amables per al diàleg per poder trobar solucions al més aviat possible.
