El president de la Confederación Española de Agencias de Viajes va equiparar el crac de Thomas Cook amb la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008. D'entrada, l'analogia podia semblar exagerada però va quedar validada amb les xifres que els mitjans publicaren en els dies posteriors. Durant els anys de la crisi, era habitual referir-se amb l'expressió too big to fail a les entitats financeres que haurien posat en risc el conjunt del sistema en cas de fer fallida. Si tenim en compte que Thomas Cook enviava el 9% del total de turistes que arriben a Espanya i al voltant d'un 6% dels que arriben a les Balears, el vertigen és inevitable.
Els rescats bancaris varen ser la mesura de contenció que els Estats dissenyaren per tal d'evitar que corporacions too big to fail acabessin arrossegant països sencers a l'abisme. Aleshores, contravenint els principis més elementals del liberalisme econòmic que havia engendrat i engreixat aquelles grans corporacions, els governs començaren a rescatar-les amb una inversió astronòmica de doblers públics que mai no seran recuperats. En canvi, els milers de pimes i autònoms que feren ull durant aquells anys es toparen amb la indiferència de les institucions públiques. Senzillament eren too small to survive.
Les patronals turístiques reclamaren la setmana passada al govern central i al govern autonòmic un rescat públic en forma d'ajuts i incentius. Resulta xocant que els mateixos col·lectius que han batallat incansablement contra els imposts amb què el govern balear ha volgut gravar la seva activitat -ecotaxa i impost del turisme sostenible- pretenguin ara que s'utilitzin els imposts que paga la resta de la societat per a alleugerir la seva situació. Amb tot, el govern no té més remei que respondre positivament al crit d'auxili dels hotelers, perquè tot i que a mitjà i a llarg termini cap de les companyies mallorquines too big tendrà gaires inconvenients per a superar el sotrac, no es pot afirmar el mateix del teixit too small que les envolta. Els milers de treballadors del sector, l'oferta complementària i els petits proveïdors locals constitueixen la baula més dèbil d'aquesta cadena i, sense cap dubte, la que s'endurà la pitjor part. En conseqüència, sembla que, una vegada més, haurem de contrarestar amb fons públics les pèrdues d'unes corporacions multinacionals que, en temps de vaques grasses, no es caracteritzen precisament per socialitzar els seus beneficis. És clar que en una societat com la balear, on s'han invertit tots els esforços en dependre exclusivament del turisme, allargar ara la mà als hotelers no és una opció, sinó una qüestió de supervivència.
Malgrat tot, la situació hauria estat infinitament pitjor si la fallida hagués tengut lloc vint anys enrere. Segons les dades de Frontur, aleshores eren més del 80% els turistes que arribaven a Espanya a través d'un touroperador. En canvi, a dia d'avui aquest percentatge ja és inferior al 30%. En conseqüència, l'impacte d'aquesta crisi serà important, però distarà molt de l'apocalipsi que alguns ja han començat a anunciar per tal d'intentar alterar les polítiques turístiques impulsades pel Govern en els darrers anys. I és que, tal com ja han reconegut alguns grans hotelers, tan sols ens trobam davant una crisi d'intermediació, no davant una crisi de demanda o de producte.
Ara bé, tot i que la caiguda de Thomas Cook no hagi alterat ni el desig de milers de turistes de seguir passant aquí les seves vacances ni la capacitat de les nostres illes per seguir atraient-los, la causa aparentment menys rellevant de totes les que han ptovocat la fallida fa pensar que aquest equilibri harmoniós entre oferta i demanda pot tenir els dies comptats. I és que, segons destacaren distints mitjans, a banda d'un model de negoci obsolet i d'una gestió pèssima, la companyia havia baixat les vendes a causa de les elevades temperatures que durant els darrers estius hi ha hagut al nord d'Europa. De fet, són cada vegada més els estudis que alerten que l'escalfament global farà els estius insuportables al mediterrani i molt agradables al centre i nord del continent. L'efecte més demolidor, però, serà la desaparició de bona part de les platges a causa de l'increment del nivell del mar.
Així doncs, sembla que a les Balears l'apocalipsi turística arribarà abans pel canvi climàtic que no per una fallida com la de Thomas Cook. Llavors, mesures de protecció com la no retirada de la posidònia seran tan elementals en comparació a les dràstiques decisions que caldrà prendre que a ningú amb dos dits de seny se li passarà pel cap posar-les en dubte. Que ho comencin a assumir els habituals telepredicadors de la indústria turística, incapaços de contemplar un horitzó més llunyà que el de la seva butxaca. L'amenaça és real i cada dia més evident. Bé que ho saben els joves que el passat divendres es manifestaren a la Vaga pel clima. Ja no es tracta d'assegurar-los la feina a ells i als seus fills, sinó d'assegurar-los una terra mínimament habitable.
