Dia onze de setembre començà el curs a la majoria de centres educatius de l'Estat. Les escoles estrangeres i algunes privades ja fa una setmana llarga que iniciaren les classes. Totes, emperó, amb una idea comuna: que l'alumnat aprengui, tot desenvolupant-se com a persona i individu.
Malgrat aquests bons auguris, no ajuden massa els "memes" o idees pretesament divertides que des de diversos àmbits hem pogut rebre als nostres mòbils. Acudits de pares amb un somriure d'orella a orella, lliurant les criatures a uns plorosos professors el primer dia de curs, tot dient-los "ara us toca a vosaltres" no deixen de ser preocupants. És l'exemplificació d'un fet que preocupa: la delegació de l'educació. El "no sé què ensenyen els nins a escola" quan aquests acaben de fer una capbuitada domèstica no és per desgràcia una frase dels nostres padrins. Certament, el nivell socio-econòmic de la família influirà en el pes educatiu doméstic, de la llar. Però també en el nivell de les distraccions infantils.
Així és: Luis Rojas Marcos, psiquiatre sevillà de renom internacional, ha assenyalat a l'abús de les noves tecnologies com un dels factors principals de l'autèntic "boom" en deteccions de TDAH (Trastorn per Déficit d'Atenció i Hiper-activitat) infantils als països de l'OCDE. Un augment del 43% en una dècada. Com més "status", més probabilitats d'adquirir una joguina electrónica per l'infant. Per tant, major risc de caure en hàbits socials i educatius perjudicials. El fins ara cap de Psiquiatria de l'Universitat de Nova York no culpava de l'abús funcional als més petits, sinó als adults que per a que els primers callin arriben a deixar o comprar tauletes, video-jocs , telèfons mòbils o fins i tot ordinadors de taula.
En un altre informe paral·lel, la revista Nature demostrava que certes classes de simis poden arribar a tenir més capacitat de concentració que un estudiant de primària tipus del Regne Unit. La raó és tant simple com devastadora: els actuals escolars que preparen l'ingrés a la "secondary school" són generació Netflix, per a que ens entreguem. Han crescut a la vora d'un telèfon intel.ligent quasi tota la seva vida. Els primats estudiats, no.
No és que sigui un panorama massa engrescador, la veritat. En un article publicat al The Guardian de Londres la setmana passada, la periodista Joanna Moorhead donava també una altra pista sobre si tothom és conscient o no del que vol dir "ser pare". Defensava l'experta que la trivialització de la nostra societat a través de les Xarxes ha virtualitzat la paternitat. Com si d'un "like"de Facebook o Instagram es tractés. "Un nen no és per tenir al costat i continuar fent la mateixa activitat que abans del seu naixement, sinó per dur a sobre tota la nostra vida".
Conciliar progrés i vida familiar ha estat una constant des que l'Home és a la Terra. Esperem pel nostre bé que la nostra infinita capacitat de superació ens pugui ensenyar la millor solució pel problema que nosaltres mateixos ens hem creat.
