El dia 1 de juliol va fer deu anys de la mort de Baltasar Porcel, sols amb 72 anys (ara ja sabeu que jo en tenc més) per un tumor cerebral.
És clar que les vivències de Baltasar serien equivalents a les de tantes persones com anys va viure, o més, perquè cada creació -conte, novel·la, obra de teatre- és una vida més per al seu autor, a un món all qual ell n'és el demiürg, un petit déu que decideix el destí dels seus personatges i sovint els crea a la seva imatge i semblança.
A més de la seva quarantena d'obres, va rajar incomptables articles, rebé vint-i-cinc premis, va ser traduït a cinc idiomes, entre ells el vietnamita! I va viatjar, veure, i viure (que és una dimensió més del viatge que sols alguns assoleixen) molts de països, dels quals la Xina el fascinà especialment, i això per diversos motius, segons em confessà una vegada fent-me una picada d'ull.
Porcel complí el consell de Costa i Llobera a la seva programàtica oda Als Joves:
"Volau sobre les terres / enfora, amunt, com l'àguila! .... Més no trasmuda d'essència l'au indòmita... Ans bé, ... torna a son niu més àguila".
Ell podria dir, com Don Juan Tenorio, «yo a los palacios subí/ y a las cabañas bajé», perquè era ben rebut al Palau Reial de Madrid i als poblats de l'Àfrica Negra, des del diari Baleares fins a La Vanguardia; es tractava amb Juan Carlos I i amb Jordi Pujol, es va convertir en l'Àngel Rebel de Llorenç Villalonga i va ser proposat per al premi Nobel. Els malpensats estan segurs del motiu pel qual l'Acadèmia Sueca no el concedí a un escriptor en una llengua sotmesa.
La meva admiració per la seva obra ve de lluny, i així li ho vaig dir a la dedicatòria del meu llibre "El sol mai no es pon... sobre els meus fills", que tingué la cortesia de prologar, i va agrair el fet que, en homenatge a la seva obra, hagués situat allà el principi i el final de la novel·la sobre les guerres colonials de 1898.
Sempre m'ha fascinat la seva habilitat per transmutar el paisatge i paisanatge d'Andratx mitjançant un realisme màgic, no sé si heretat de la literatura Iberoamericana o per una evolució paral·lela entre totes dues literatures.
Va ser llegint Porcel que se'm va acudir la idea que els escriptors illencs venim a ser els iberoamericans de la literatura catalana, perquè si a Sud-amèrica, especialment al Perú, es conserva el castellà dels conquistadores, a ses Illes hem conservat el català del rei en Jaume, més pur, menys contaminat pel poderós veí de Ponent, i alhora ens hem nodrit del substrat tan surrealista de les rondalles, els primers textos que molts de nosaltres llegírem en la nostra llengua.
Per això pens que, dins la literatura catalana, el meta-Andratx que va descriure tantes vegades Baltasar Porcel és l'equivalent al poble imaginari que va crear el Nobel (aquest, sí) Gabriel García Màrquez i que és l'escenari de Cien años de soledad i altres novel·les seves: Macondo.
