El monarquisme és una creença que, a l'estil del creacionisme o del terraplanisme, nega l'evidència que democràcia i monarquia són, per definició, dues formes de govern incompatibles. A Espanya, el monarquisme es fonamenta en un relat mitològic segons el qual un rei que havia estat designat hereu per un autòcrata -que, a la vegada, havia estat designat cabdill per Déu en persona- va tenir la immensa generositat de regalar la democràcia al poble com a recompensa per quaranta anys ininterromputs de submissió i bon comportament. Es tracta d'un bell conte de fades del qual encara n'escrivim les planes.
El monarquisme ha viscut un dels seus moments àlgids durant aquestes darreres setmanes en motiu del retir definitiu de Joan Carles I. L'anunci ha motivat tot tipus de panegírics, hagiografies i ditirambes que tenen com a denominador comú l'atribució a qui fou rei d'Espanya d'uns poders quasi sobrenaturals que li permeteren canviar el curs de la història. És habitual que el monarquisme passi per alt que el mateix equilibri de forces i interessos que va dur a la comunitat internacional a tolerar el franquisme en plena Guerra Freda, molt probablement va tutelar totes les decisions del monarca durant la Transició. A Espanya, però, sembla que la realitat no és del tot compatible amb l'elevada dosi de fantasia que requereix el mite monàrquic.
Sigui com sigui, cal reconèixer la importància del rei com a figura simbòlica en una Espanya que, durant dècades, havia tengut la simbologia com a únic aliment intel·lectual. En aquest sentit, Joan Carles I, pel mer fet de disposar d'una autoritat que emanava directament de Franco, era el pretext que l'Estat franquista necessitava per a poder transigir i acceptar la democràcia. El famós pas "de la ley a la ley" no responia tant a un fervor legalista com a la voluntat de deixar clar que la corona -i per extensió, la pròpia democràcia- eren la culminació de l'obra del generalísimo. Al capdavall, el rei actuà com un simple placebo que, per una banda, evitava que els franquistes més addictes sentissin el buit de l'orfenesa i, per l'altra, que la resta de la població patís la síndrome d'Estocolm davant la pèrdua del cabdill.
Joan Carles I va ser el fil conductor entre dos mons. Un fil que, mentre il·luminava l'Espanya del futur, mantenia encesa l'Espanya del passat. L'efecte immediat d'aquella continuïtat amb el franquisme va ser, precisament, convertir-lo en l'element legitimador de la democràcia. L'efecte secundari, però, ha acabat essent just l'invers. És a dir, convertir la democràcia en l'element legitimador del franquisme. El darrer exemple el tenim amb la decisió del Tribunal Suprem de paralitzar l'exhumació del generalísimo "habida cuenta de la significación de don Francisco Franco Bahamonde". Considera el tribunal que Franco era cap d'Estat des de l'1 d'octubre de l'any 1936 -tres mesos després de la insurrecció- i no a partir del moment en què guanyà la guerra, tres anys més tard, donant així carta de validesa legal a aquell cop d'Estat. El catedràtic José Álvarez Junco féu les següents reflexions al respecte en declaracions a El País: "El tribunal tiene razón desde un punto de vista jurídico, ya que no ha habido una ruptura legal con el franquismo. No significa que el mandato de Franco fuera legal desde un punto de vista ético, pero recibió incluso el reconocimiento de la comunidad internacional. En el caso de que se exhume a Franco, quizá tenga que hacerse con honores de jefe de Estado".
La coincidència de la paralització de l'exhumació de Franco amb el retir definitiu de Joan Carles I ha reunit, cinquanta anys després, els dos caps d'Estat, encara que en unes circumstàncies molt distintes a les del 23 de juliol de 1969. Aquell dia el dictador va designar el seu successor i va afirmar davant Les Corts que "el reino que hemos establecido nada debe al pasado; nace de aquel acto decisivo del 18 de Julio". Així mateix, va recordar que aquell acte suposava la instauració de la monarquia, no la seva restauració. El matís és significatiu perquè quan l'any 2014 Joan Carles I va decidir abdicar, els espanyols prengueren consciència que el monarca no era un fil conductor, sinó un simple fusible que tenia la funció de salvar tot el sistema de poder -democràtic i predemocràtic- al qual devia els seus anys de regnat. El sistema que Pablo Iglesias -que aleshores semblava una amenaça creïble per a l'statu quo- anomenava "règim del 78". Cinc anys després, Podemos ha deixat de fer por, Vox té representació al Congrés i els espanyols han entès que cap rei no tendrà mai un mausoleu més gran que el de Franco. Així és com s'escriu la història, perquè ni el monarca ni els monarquistes han volgut capgirar-la. El temps dirà quantes vegades més la granota acabarà convertida en príncep blau o si un dia, en un gir inesperat, acabarà convertida en bella república. De moment, l'únic que sembla cert i segur és que, passi el que passi, Franco romandrà.
