El temps sembla com si s'hagués aturat a la sala closa del Tribunal Suprem on es jutja i es pretén subjugar l'independentisme català. Els dies se succeeixen, però l'aire que es respira és sempre el mateix. La claror del sol té vetada l'entrada ni que fos per una tènue encletxa de qualsevol finestral inexistent. El conjunt de l'edifici fou antigament un convent sota protecció de la monarquia -es deia de "las Salesas Reales"-, i aquesta llarga ombra -l'ombra de la monarquia, ja s'entén- també es percep aquí, ben igual que l'aire espès, la manca de llum o la paràlisi del temps... Els magistrats, entre impassibles i ensopits, amb alguna concessió al déu Morfeu, contrasten amb les figures dels presos, eloqüents, dignes... Fan cara de cansats i desprenen tristor, els presoners, serena tristor. I hom es demana com poden suportar un grau tan alt d'injustícia a tants pocs metres dels causants dels seus mals. Hom es demana com és que no esclaten a crits per fer arribar al món sencer l'extrema brutalitat que pateixen, com no s'alcen i tomben i esquincen a cops de peu i ràbia tota la tramoia que els envolta i que els aclapara (que ens aclapara a tots plegats).
Aquestes darreres setmanes han declarat funcionaris públics, majoritàriament guàrdies civils, com a testimonis de les acusacions. La teatrali tzació d'un guió maldestre posat al servei incondicional de la incriminació que sostenen les acusacions s'ha fet palesa amb tota la seva grotesca artificiositat. Seria per posar-se a riure si no fos perquè als bancs dels acusats s'asseuen persones justes per les quals es demanen penes de presó extremadament cruels per fets penalment innocus que, altrament, no tenien cap més objectiu que permetre que el poble català s'expressés democràticament. Resulta capciós, una autèntica befa reproduïda a cada nova declaració, que els testimonis hagin coincidit a peu dret amb l'ús d'unes paraules poc habituals que o bé són els termes que figuren en el Codi Penal per descriure el delicte afectat o bé, pretesament, avalen el relat incriminatori. Per això, la lletrada de l'Administració de Justícia del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona, on -oh dissortada casualitat!- s'han concentrat totes les investigacions anteriors i posteriors al referèndum, va fer servir a balquena la paraula " tumulto" (que podem trobar a l'article 544 del Codi Penal) vingués o no vingués a tomb. Com abans ja l'havia feta servir algun màxim responsable polític dels temps de l'inici de la repressió. Per això, els guàrdies civils parlaren un rere l'altre de cares d'odi i de faltes de respecte de la població, per bastir la sensació d'un ambient moralment opressor en què el llançament d'un iogurt -talment!- esdevingué la màxima expressió de la violència.
Tanmateix, la cirereta del pastís la col·locà, per ara, el tinent coronel de la Guàrdia Civil senyor Baena, darrer responsable de donar cos a la investigació prospectiva engegada, diu, des de diverses instàncies judicials anys abans de la celebració del referèndum d'independència. Baena, de qui les defenses afirmen que tenia un compte de Twitter des del qual mantenia una actitud altament bel·ligerant en contra de l'independentisme i que això comprometia la seva obligada imparcialitat, negà aquest extrem i es mostrà ben aplicat amb les acusacions per repetir fil per randa la lliçó apresa, i displicent i agra quan les defenses qüestionaven la coherència del seu relat. On Baena apreciava un clima insurreccional i un polvorí a frec de saltar pels aires, no es pogué estar de reconèixer que, tanmateix, no hi va haver ni detencions, ni danys materials ni lesions personals en aquell període immediatament anterior a una revolta que, malgrat les provocacions, no es va produir. D'aquest ínclit servidor de l'Estat podem tenir per segures dues coses: en primer lloc, que la seva dubtosa fidelitat a la veritat en magnificar el relat pro domo sua i en negar la vinculació amb el compte de Twitter des del qual algú expressava una incontenible vesània anticatalana no li reportarà el mínim daltabaix. I en segon lloc, que d'aquí a molt poc el veurem catapultat a responsabilitats més altes que, en el seu cas, li representaran ascensos de grau i medalles. Temps al temps. Però com ha passat altres vegades -sense anar més lluny, amb la magistrada Lamela que des de l'Audiència Nacional envià a presó els líders polítics i socials catalans i que, mancada de mèrits coneguts, fou premiada d'immediat amb el seu nomenament com a magistrada del Tribunal Suprem-, l'Estat paga a qui es compromet sense reserves ni escrúpols ni inhibicions legalistes amb la defensa de la unitat d'Espanya. Se saben segurs.
La presidència del tribunal l'exerceix amb rostre canviant el magistrat Marchena. Protagonista d'una biografia ancorada i/o explicada per la seva vinculació ideològica, afectiva i professional amb el PP i amb els casos en què els seus dirigents han estat implicats, ell també se sent segur. Des d'un bon començament en què procurava mostrar una faç respectuosa amb els drets processals, va passar a una inflexible limitació a les defenses de les oportunitats per contestar dialècticament el relat que manté als acusats en presó, a més d'un evident biaix en permetre a les acusacions allò que no consent a les defenses. Un parell llarg d'exemples es posaran en l'evidència d'aquesta direcció obliqua del debat que només sembla comprensible a partir d'una presa de partit inicial.
Vegem. A la causa hi ha un bon nombre de vídeos sobre els fets més remarcables del procés català, molts dels quals aportats per les acusacions. Doncs bé, allò raonable des de la perspectiva d'esbrinar què va passar realment seria que, quan els testimonis declaren, simultàniament es poguessin confrontar les seves declaracions amb les imatges i/o amb els documents escrits, com es fa sempre en qualsevol judici. La norma d'ús quotidià i general, emperò, ha estat modificada ara i aquí pel jutge Marchena en el sentit que els vídeos es veuran al final de tot, quan la possibilitat de posar els seus continguts en contrast material amb les diferents declaracions s'haurà esvaït completament. Això representa, com és obvi,una gran minva del dret efectiu a la defensa, i s'hi entreveu, per no dir que es veu a les clares, una ferma voluntat dirigida a aconseguir que res ni ningú no disposi d'eines per alterar el relat implementat des de les instàncies del poder. Un segon patró de direcció és la norma, inventada 'ad hoc' per la presidència, segons la qual la part que no ha proposat el testimoni només el podrà interrogar sobre l'objecte que justifica la seva presència davant el tribunal. I una tercera aberració processal que qualsevol advocat acabat d'iniciar-se coneix i que els tribunals habitualment impedeixen és que quan es formuli una pregunta es faci servir l'enunciació de la pregunta per indicar la resposta. Aquesta pràctica nociva per a l'esclariment dels fets la fan servir sistemàticament les acusacions -que auxilien així la memòria que intueixen feble dels seus desvalguts testimonis- sense que al president se li desperti el més mínim ressort.
I mentrestant, mentre la representació continua, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Josep Turull i Jordi Rull segueixen privats de llibertat. Llibertat, vet aquí el clam.
* Advocat
