Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Temps de magranes

D'un nítid paisatge d'hivern

Nítid, clar paisatge d'hivern que dia a dia envolta i ens envolta sobre un escenari on una vegada més es fa palpable i sensual la força de la llum sempre a la recerca de l'objecte, de la sensació ingràvida i a la vegada perpètua. És la força amable del febrer aquest mes impopular, que gaudeix de mala fama, que ningú vol ni desitja, que provoca i crea mals averanys però que malgrat les circumstàncies se li reconeix un mèrit, una notable característica positiva, és curt, és breu, passa en silenci i ningú té aquesta percepció. És com una mena de compàs d'espera a l'estació mentre el tren arriba en el desig i l'esperança d'una ràpida arribada de la primavera que encara triarà, encara triarà... Mentre, això passa i no passa, cal treure plaer i satisfacció a un mes que forma part, és inevitable, de les meves preferències més delicades i exquisites. I no és tothom, certament, que opina el mateix, més aviat perfectament tot el contrari. Febrer, i encara resten part de les minves del gener, s'obre amb lentitud i precisió cap a una posada en escena on té la seva principal emotivitat i espectacle en la efervescència dels atmetllers en flor, excel·lent pretexte per tornar a la lectura d'una de les millors novel·les de l'escriptor mallorquí Baltasar Porcel, Difunts sota els ametllers en flor que tant de remor -positiva remor- provocà al ja llunyadíssima final i epíleg dels anys seixanta, quan tot... Febrer és la representativitat màxima de l'hivern. I l'hivern és l'estat de perfecta felicitat, o no?

Compartir el artículo

stats