A Espanya sembla que no ens en sortim dels embolics (conflictes i tragèdies) del passat, de tal manera que de tant en tant s'hi torna, de manera fragmentària, casual, i pitjor encara, amb certs aires partidistes. El passat pertany a tot el poble, a la nació, i aquesta mateixa dimensió hauria de tenir la memòria del passat. La memòria històrica hauria de ser un assumpte d'Estat i compartit per l'opinió pública i pels ciutadans, per tal d'anar construint una societat en pau, no desmemoriada, però sí reconciliada.
Afrontem aquest problema fent una volta per unes consideracions inspirades en Walter Benjamin. Ell distingeix i, fins a un cert punt, oposa dos conceptes que sovint usem junts o gairebé com a sinònims: història i memòria.
La història pretén ser l'estudi objectiu dels fets; és la ciència que elaboren els historiadors; l'escriuen sempre els vencedors, per això en mostren la continuïtat que avança cap al present, cap a la victòria, la que ells han aconseguit. La història, doncs, assegura la continuïtat i la connexió gairebé causal dels esdeveniments i el seu curs que porta per ell mateix cap al present. Així es construeix, encara que sigui de manera indirecta, la justificació de la victòria dels vencedors.
Però la història no és la única manera d'afrontar el passat. N'hi ha una altra, que és la memòria. Aquesta no presenta les pretensions d'objectivitat, de contar les coses "tal com pròpiament foren" (segons l'expressió dels historicistes), sinó que reconstrueix el passat des del record, que és una actualització del passat. Té, per tant, una important component subjectiva, afectiva, interessada en superar la misèria del present. I davant la manca de sortides en la situació present, s'aferra al passat oblidat i oprimit, al passat que pogué ser i no fou, com una possibilitat per avui.
La memòria fa una lectura del passat, en el qual el lector hi és implicat; no es pretén, en ares de l'objectivitat, mantenir-se al marge dels fets recordats. Es tracta, doncs, d'un passat dolorós, record d'opressions i repressions, fam i humiliacions, de víctimes que ho sofriren. Podria semblar més raonable oblidar el passat, però això no seria més que viure en la inconsciència, en una forma de vida no humana. És més, aquest record i especialment el de les víctimes, és el que obri les portes d'un futur més lliure i esperançador. "A causa dels desesperançats ens ha estat donada l'esperança" (W. Benjamin).
La memòria vol fer justícia, donar compliment als drets que restaren pendents en el passat, saldar el deute que encara bela. Això exigeix reconèixer els delictes, no es tracta d'oblidar ni desconèixer o restar importància als fets; una cosa seria ignorància i l'altra una injustícia i ambdues un passar pàgina com si res haguera passat o com si allò que passà no tenia res a veure amb la justícia i la moral.
Hem de fer memòria, però memòria interessada en superar la misèria del present, que no es pot superar reviscolant enfrontaments o en pretendre girar la truita: que els vençuts siguin ara els vencedors. Mentre hi ha vençuts i vencedors, no hi ha reconciliació ni pau. No es guanya res en que els vencedors d'ara siguin els vençuts de llavors; també per a ells val la lògica de la història: mentre hi hagi vencedors faran la història que justifica la seva victòria i vençuts que faran memòria de les víctimes. Em sembla fins i tot un flac (i sobretot fals) servei de justícia a les víctimes, que es vulgui fer-les justícia creant noves víctimes, nous vençuts.
