Corria la primavera de l'any 1980. J ordi Pujol i Soley acabava de ser elegit President de la Generalitat. Ho va fer tenint molt clar que una de les seves prioritats ( seva, i també de quasi tots els altres partits catalans) era recuperar el malmès idioma propi . Però també que la tasca s'havia de fer fora de les capelles tant típiques de la cultura catalana. Per encàrrec directe del nou president, Miquel Vilar - aleshores mà dreta de Max Cahner i Garcia , Conseller de Cultura i mitjans de comunicació - es posà en contacte amb Aina Moll per a oferir-li la Direcció General de Política Lingüística. Aquesta acceptà de bon grat: en el moment de la proposta ja sabia que no seria l'única illenca en aquell departament.
Efectivament: a aquella primera Conselleria de Cultura els balears eren diversos i en llocs clau. Isidre Marí, Antònia Bonet, la pròpia Aina?Més tard arribarien els menorquins, com la família Pons i Cerdà. L'imprompta de "ses illes" era notòria. El seu rigor metodològic, també.
Aina desplegà, endemés, diplomàcia. I aconseguí fer de la normalització lingüística una causa bastant comuna i sense discussió d'aquell primer Parlament sorgit després de l'aprovació de l'Estatut de Sau.
Vist en perspectiva que la protagonista de la campanya de normalització fos un còmic optimista i femení va ajudar a trencar moltes fronteres. Efectivament, Pilarín Bayés va dir que el dibuixant Juste de Nin havia creat la Norma, "la primera bessona" sense saber-ho, una al·lota del carrer i espavilada. Sense pretensions. Que conjuntada amb un lema potent, inclusiu i apolític ( "el català, cosa de tots") va establir les bases d'una major pervivència del nostre idioma. La pregunta és si avui en dia la "Norma"hagués pogut arribar a veure la llum.
Perdonin aquests emocionats records, viscuts en gairebé primera persona. Telegràfiques evocacions d'aquella dama culta i poc amiga dels renouers. Amiga de la quietud, melómana i intel·lectualment curiosa per definició. Descansi en pau.