En el món d'ahir, on la resistència del patriarcat no era cada dia posada a prova, pot ser Sacramento Roca seguiria viva. Després d'un any de festeig, no s'hauria atrevit a trencar la relació que mantenia amb el seu assassí i ell li hauria fet creure que la gelosia era la forma d'amor més pura. Haurien acabat casats i ella li hauria professat un amor abnegat i vitalici. Hauria tengut les dues filles que amb el seu assassinat han quedat orfes i les hauria vist créixer dins el motlle de tenir per única missió la de procrear i estimar els seus marits tal com les mares i padrines els estimaven. I com aquelles mares i padrines, totes tres haurien acabat sacrificant els seus somnis, les seves possibilitats, en nom d'aquella missió. Perquè les dones del món d'ahir havien vengut al món a servir; és a dir, a ser utilitzades.
En el món d'ahir, l'assassí de Sacri pot ser no hauria estat un assassí. Amb una mirada o amb un crit n'hauria tengut prou per a mantenir-la submisa al seu costat. Ell s'hauria esforçat durant llargues jornades laborals per dur el pa a dona i filles, i els veïnats haurien vist en aquell esforç la solidaritat de qui es sacrifica per algú incapaç de valer-se per si mateix. Desposseïda d'aspiracions i somnis, ella hauria acabat assumint que aquella posició de domini era el contracte d'un amor en propietat contra el qual no existia dret a retracte. Però si malgrat totes aquestes facilitats, l'assassí de Sacri, en un rampell d'ira, l'hagués morta d'una pallissa, hauria estat agraciat amb l'indult social de què el seu fos considerat només un "crim passional". I amb els anys, com la resta d'assassinats masclistes, aquell crim també hauria estat ocultat rere el mite autoindulgent del matriarcat insular i la madona mallorquina.
En el món d'avui, però, les Balears són la comunitat amb més casos de violència masclista de tot l'estat. Adesiara, una morta inoportuna trenca la pau del nostre mite i ens impedeix seguir mirant cap a una altra banda. En el cas de Sacri, com en tots els anteriors, les institucions públiques han convocat minuts de silenci i han col·locat llaços encara més grossos, cercant una expiació que, tanmateix, no mereixen. Perquè la denúncia que presentà Sacri no es tramità com un cas de violència masclista, ni se li aplicaren els protocols que podrien haver-li salvat la vida. Perquè abans de Sacri, fou Lucia Patrascu qui, davant la indiferència de la Guàrdia Civil, anà a denunciar l'home que l'assassinaria quatre hores més tard. Perquè, a Espanya dir no no basta. Perquè a Mallorca a alguns partits no els ha importat caure en el més vergonyós dels ridículs amb l'intent de vetar una conferència tan sols perquè el nom els sembla poc decorós. Perquè els partits polítics espanyols han estat incapaços de defensar la sobirania de més de la meitat de la població a través d'un pacte educatiu que asseguri la igualtat de drets, oportunitats i somnis de les futures ciutadanes d'aquest país.
En el món d'avui, les webs dels tres diaris més llegits d'Espanya no van incloure l'assassinat de Sacramento Roca en les seves planes principals i, a Mallorca, es reiteraren els titulars sobre les motivacions de l'assassí, quan mai, en cap de la resta de crims que són notícia a diari, es té aquesta condescendència. En el món d'avui, al minut de silenci del Born hi faltaren massa persones i hi sobraren polítics a primera fila. Perquè malgrat la directora de l'Ib Dona qualifiqués l'assassinat d'atac terrorista, no foren desenes de milers les persones que es manifestaren, ni el cap de l'estat va suspendre l'agenda, ni cap monument presidirà el lloc dels fets, ni les filles de Sacri seran considerades víctimes del terrorisme. Perquè si, en el món d'avui, la violència masclista fos considerada terrorisme, Espanya seria un país molt distint al que és. S'haurien modificat lleis per unanimitat, s'haurien alterat jurisprudències, s'hauria mobilitzat l'estat sencer i s'haurien invertit milions en reforçar la seguretat de les dones. Amb tot, el terrorisme masclista ha provocat, en només quinze anys, més víctimes que ETA en tota la seva història -nou-cents assassinats contra vuit-cents cinquanta-vuit-, però sembla que tantes mortes no són suficients.
En el món de demà, les dones que, com Sacramento Roca, han perdut la vida a mans de les seves parelles seran considerades heroïnes d'una lluita que s'ha iniciat amb mil·lennis de retard. Mentrestant, en la batalla entre el món d'ahir i aquest món per venir, el món d'avui, el nostre món, seguirà pagant a preu de sang una dignitat i una sobirania que les dones del passat ni tan sols haurien estat capaces d'imaginar. En el lent i, malgrat tot, inevitable triomf d'aquest món de demà, cada dona assassinada serà un fracàs col·lectiu però, alhora, la fita d'una conquesta en la qual les homes descobrirem que el nostre domini de mil·lennis no era sobirà, sinó l'ocupació forçosa d'una dignitat i una llibertat alienes.
