Ja se sap que les diferències, allò que surt dels solcs habituals, solen esser rebudes amb recel, si no amb hostilitat pura i dura, sovint més per peresa d'encarar-se a una situació o circumstàncies noves, per estalviar-se l'esforç de pensar enllà del que el costum indica, que per mala fe o per amargar l'existència al diferent. Hi ha gent, tanmateix, i per sort, els únics motius de vida dels quals són els de cercar les maneres ser distingir-se de la resta. Aixequen l'admiració dels qui no som tan atrevits, dels qui hem preferit emmotlar-nos a les formes de vida i de pensar poc arriscats; ha d'haver-hi de tot, a la gran i generosa vinya del senyor.
No es pensa aquí en heterodòxies heroiques, ni en attituds alternatives que han pretès, per norma general sempre amb un fracàs estrepitós, trastocar de dalt a baix els fonaments de la societat, tot i que la història n'és plena, de personatges admirables que ho han intentat, sobretot aquells que ho feien amb la intenció d'aportar millores, de proposar canvis per arribar a un món millor i més just. Es tenen presents matisos i variacions més d'estar per casa, cosa que no vol dir que no hagin reportat, a qui els ostenta, qualque maldecap, renyades injustes, o incriminacions que poden arribar a ferir l'amor propi.
Els qui ja tenim una certa edat, amb tota seguretat recordam que, quan anàvem a escola, amb monges i mestres, per cert, d'una més que dubtosa aptesa pedagògica i acadèmica, no eren ben vists els companys que escrivien amb la mà esquerra; no eren poques les vegades que eren renyats i assenyalats que tenir aquest presumpte defecte de fàbrica; a còpia de betcollades i d'insistència (els pares també, moltes vegades, contribuïen al càstig, convençuts que tenir un fill esquerrà no era el que la normalitat demanava) molts aconseguien fer-se dretans, com és lògic de mala gana i contravenint els designis de la naturalesa. Es tracta, si vol, d'un exemple insignificant, però que, vulgues que no, va reportar plors i penes injustes a amics i germans.
Si pujam alguns escalons més relliscoses, podríem topar amb les opcions de parella. Quedi clar que, sobretot per als mascles del nostre temps adolescents, la tria per al mateix sexe estava del tot descartada; no cabia, d'entrada, dins el nostre magí; així vàrem ser educats (i, pel que un llegeix i escolta, no és que les coses hagin canviat tant, per desgràcia) i n'hem d'assumir responsabilitats, com dirien els polítics; la paraula maleïda, marieta, no la volíem sentir ni en broma. Estàvem, per tant, destinats a tenir una al·lota com pertoca i a formar un matrimoni com els de tota la vida. El fadrinatge mai no ha tengut bona premsa. Qui més qui menys, a la família, ha tengut el conco fadrí (el cas de les ties, qui sap si a causa d'aquelles inèrcies estúpides de la societat, era vist des d'una altra perspectiva; una dona pot tirar endavant tota sola; i per paga, què vols fer-hi, la tia fadrina és lletja com un pecat, tot lo dia aferrada a les sotanes dels capellans), sempre a fregar del vici, de la mala vida, de les males companyies, per norma general, femenines. Així les coses, no era estrany que, en veure que el temps passava, que els anys anaven sumant, i el fill seguia fent vida al marge de les al·lotes, les alarmes començaven a sonar. Encara no festeges? Era la cançoneta repetida amb ineducada insistència. Se'n queixava, en carta, una lectora d'un diari recent llegit, a qui inquireixen a tort i a dret pel xicot que encara no té. No mirem, diu ella, la solteria com un problema, sinó com una realitat. Acceptem totes les diferències.
