La glòria derivada de l’acumulació de victòries pot arribar a debilitar tant com la derrota, però és tan embriagador el seu elixir que són pocs els governants capaços de renunciar-hi. Francina Armengol encara no tenia a tocar de llavis el calze de la glòria, però un cop liquidat Biel Barceló i desmantellat el grup parlamentari de Podem, ja quasi la paladejava. Durant aquests anys de legislatura ha estat tal l’habilitat que els seus companys de pacte han demostrat a l’hora de clavar-se ganivetes, que ella no ha necessitat més mèrit que el d’exercir d’Immaculada i levitar, hieràtica, sobre la polseguera i els esquitxos. Però cap glòria pot ser eterna i la seva, que ho era més per contrast amb les desgràcies dels socis que no pas per mèrits propis, ha resultat ser tan fràgil com la carrossa de na Ventafocs.
Els ciutadans de les Balears, després de José Ramón Bauzá i el seu REB “històric” -quan gravarem amb un impost l’ús i abús d’aquest adjectiu en el discurs polític?-, es despertaven joiosos cada matí convençuts de què, aquesta vegada sí, la presidenta els portaria el foc d’un Règim Especial robat als déus de Madrid. Però l’edició de Diario de Mallorca del passat 31 d’octubre ens despertà a tots d’aquell bell somni, i l’alegria desfermada que recorria places i carrers es transformà en decepció. El titular “El gobierno de Sánchez entierra el REB del Govern de Armengol” va caure sobre la nostra esperança com una làpida. Un R.I.P. REB en tota regla per a celebrar el halloween i la seva befa.
La presidenta, no es sap si disgustada amb els seus o desorientada per la publicació de la feta, va necessitar quatre dies per reaccionar. En declaracions a aquest diari es va refermar en què aquest mateix mes es farà públic un nou REB, tot i no poder predir una data concreta per a l’anunci. O sigui, que manté la confiança en què Pedro Sánchez, en plena campanya de les eleccions andaluses, desautoritzarà la ministra d’Hisenda María Jesús Montero -dona de màxima confiança de Susana Díaz i contrària a qualsevol gest fiscal a favor de Balears- només per garantir -és un dir- a les properes eleccions generals els insignificants dos diputats que li aporten les nostres illes en front dels vint d’Andalusia. Si a tot això, a més, s’hi afegeix el fet que, durant aquests anys, el pla de govern d’Armengol sembla haver quedat reduït a dos punts; a saber, no tacar-se i aprovar un nou REB, la urgència per trobar una sortida en any preelectoral serà màxima.
Així les coses, el més probable és que Sánchez eviti donar munició a l’oposició interna que té amb la federació andalusa i que, en conseqüència, Armengol s’hagi de conformar amb un REB de bromes per salvar la cara. És a dir, que ens tornaran a donar REB per llebre. Així era suara amb el PP i així serà ara amb el PSOE. Mentrestant, les nostres illes ja no són la terra rica i fecunda que eren, almenys no per a la majoria. Segons EAPN (xarxa europea contra la pobresa i l’exclusió), gairebé un 25% de la població està en risc de pobresa -un 5% més que fa un any- i segons el CES som la comunitat on menys ha crescut la riquesa per càpita. A això s’hi ha d’afegir una preocupant desindustrialització que, sumada a la dependència del turisme i a la pèrdua de competitivitat que suposa el fet insular, fa que la nostra sigui una economia altament vulnerable.
La taronja balear s’haurà de prémer cada any una mica més fort perquè segueixi donant suc, però l’inconfusible aroma a colònia d’ultramar que ha desprès tots aquests anys serà el mateix que el primer dia. El tòpic seguirà establint que som una comunitat rica, que Andalusia o Extremadura són i seran sempre pobres, que la nostra obligació és ser solidaris ad aeternum, que és de mal espanyol demanar explicacions o que el sistema de finançament del País Basc i Navarra és un tema tabú. Entre tòpic i tòpic, però, el PP, el PSOE i la resta de partits d’àmbit estatal ens seguiran entretenint amb les seves enganyifes, el seu fum i els seus debats intranscendents, com qui llança cacauets a una moneia perquè segueixi botant i fent jutipiris.
La pusil·lanimitat que han mostrat els nostres presidents tan bon punt han posat un peu a la Moncloa i el servilisme amb què, en nom de la disciplina de partit, han actuat els nostres representants al Congrés han estat una constant durant els últims anys. Tant és així que, per aprovar el REB, pot ser ens convendria més acudir a Nueva Canarias a demanar que repeteixin el favor que ja ens feren amb el descompte de resident del 75%. No es té notícia que, aleshores, a cap dels nostres diputats li caigués la cara de vergonya. I és que més que diputats, pareix que el que els ciutadans de Balears tenim a Madrid són majordoms de l’interès aliè. Quantes humiliacions més seran necessàries per començar a cercar-los una alternativa?
