Conscients del poc seny que, adesiara, tenim els humans, per no perpetrar més capbuitades de les acostumades, ens hem dotat d'uns frens, d'unes cuirasses per, diríem, preservar la bona convivència i el bon govern. Ens referim a la necessitat d'establir unes regles del joc, unes lleis, unes normes, per evitar que imperi arreu la llei de la selva. Aquesta no és l'avinentesa d'escatir si, després, aquest cos de lleis o normes amaguen qualque dosi d'injustícia, d'imparcialitat, si haguessin pogut ser d'una altra manera, potser millors i tot, o, com per desgràcia, passa més d'un cop es converteixen en una excusa per imposar l'ordre dels més poderosos. En tot cas, podem convenir que, sense elles, tot aniria molt pitjor.
Però tampoc no ens hem de fer gaires il·lusions; a l'hora de la veritat són més aviat pocs els ciutadans (i és gràcies a ells que les societats poden anar tirant d'una manera més o menys ordenada i civilitzada) que no només les compleixen, les normes i lleis, amb una persistència exquisida i exemplar, sinó que també són ben conscients que s'han de complir, com una obligació gairebé natural més del bon ciutadà envers la comunitat. Allò que més abunda sol ser el contrari; la conducta dels espavilats de torn l'únic objectiu vital dels quals és anar contra la llei, burlar-la sempre seguit i, per paga, fer escarni de qui la compleix com un deure innegociable; són aquests fenòmens que ens tracten de beneitons quan, posem per cas, s'assabenten que hem sol·licitat i pagat com pertoca el permís d'obres pertinent per adesar quatre pegats de ca nostra, mentre ells, és clar, s'han fet la casa sencera de manera il·legal; o, també, els que s'ufanen d'amagar tots els imposts possibles, i després tot lo dia es queixen del mal funcionament dels serveis públics.
La llei i la norma tenen un aliat natural: la prohibició. No negarem que no faci falta, ni que, sobretot, en els anys d'infantesa i d'adolescència, no sigui un bon recurs pedagògic. Abusar-ne, tanmateix, pot arribar a ser contraproduent. Bé sabem que el cervell humà és un enigma, sobre el funcionament del qual els més savis experts en saben més aviat poca cosa, tot i els avenços, i, doncs, no estranya que una de les dèries més comunes que se'ns encomana quan ens topam amb una prohibició és justament incomplir-la; el fruit prohibit és el més cobejat i no estam a pler fins que no l'hem tastat. Ara que se celebren els cinquanta anys del famós maig del 68 de què encara, pel cap baix, els més vells del lloc en recorden alguns dels eslògans que varen fer fortuna (potser siguin, de fet, l'única herència rebuda), entre els quals aquell que reclamava prohibir prohibir. També és cert que, quan s'han satisfet, arribam a la conclusió que tampoc no n'hi havia per tant; els de la meva quinta vàrem llegir, sense cap impediment, alguns llibres o films que havien estat, anys enrere, censurats i interdits, Lolita, els Tròpics de Henry Miller, o El darrer tango a París; pensàvem descobrir-hi el súmmum de perversions i transgressions eroticosexuals inimaginables, que potser canviaren de capo la nostra visió del món i la realitat; no va ser així, de cap manera; ens varen fer témer-nos del ridícul del zel censor.
Dawlish és una bella localitat de l'anomenada Riviera anglesa, de notable tradició literària i prestigi reial (el rei Jordi III la va establir com a residència estiuenca) i, alhora, famosa per la notable quantitat de prohibicions que, pel que sembla, les autoritats imposen als ciutadans. Ara han entrat en raó i han arribat a la gran conclusió; com més prohibicions, menys cas en fa la bona gent. I, sobretot, quan, qui prohibeix, sovint n'és el primer incomplidor.
