es hemeroteques són un dels pilars fonamentals de la democràcia. En conseqüència, la justícia espanyola ha intentat dinamitar-les amb una sentència que resultarà letal en cas de tenir més rèpliques. Fa només unes setmanes el Tribunal Constitucional obligava el diari El País a capar el cercador de la seva hemeroteca per tal d'assegurar que ja no s'obtendrà cap resultat quan s'hi cerquin el nom i el llinatges dels dos demandants. En la sentència, tot i reconèixer que la seva decisió és una "mesura limitativa de la llibertat d'informació idònia, necessària i proporcionada", el tribunal considera que és encara més important protegir les dades personals i el dret a l'honor i a la intimitat dels afectats per la notícia. En concret la informació d' El País es referia a una operació antidroga dels anys vuitanta per la qual els detinguts, entre els quals s'hi trobaven els dos demandants, varen acabar complint una pena de presó. Tot i això, el Constitucional considera que el "dret a l'oblit", que no figura en la Constitució, està per sobre del dret a rebre lliurement una informació veraç, que sí està recollit en l'article 20è de la carta magna.
El més greu de la sentència és que, tot i no discutir en cap moment la veracitat de la informació, obliga a un diari a trencar el vincle entre la notícia i els responsables dels fets que s'hi relaten. És a dir, converteix el periodisme en pura ficció literària on els protagonistes de les notícies actuen com si fossin personatges imaginaris sense cap vincle amb la realitat ni cap responsabilitat sobre els seus actes. El Constitucional, en definitiva, ha normalitzat la desmemòria com a forma d'impunitat. Amb tot, però, el més preocupant és que els mitjans espanyols hagin estat incapaços de reaccionar col·lectivament contra la sentència. Lamentablement, s'evidencia un cop més que la crisi de la premsa és profunda i que no és una crisi merament comercial.
En un cas idèntic i molts pocs dies després, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va fallar a favor d'un tribunal federal alemany que havia denegat a dos ciutadans condemnats en el passat per assassinat el dret a eliminar els seus noms dels cercadors de tres mitjans de comunicació. En la sentència, el TEDH reconeixia el dret dels ciutadans no només a ser informats sobre fets actuals, sinó també a poder investigar fets del passat. Així mateix destacava que la missió dels mitjans és participar en la formació d'una opinió democràtica posant a disposició del públic la informació antiga dels seus arxius. Finalment, recordava que la seva jurisprudència protegeix el legítim interès de tot ciutadà a accedir als arxius públics de la premsa electrònica i advertia que "tota mesura que limiti l'accés a la informació que el públic té dret a rebre ha d'estar justificada per raons particularment imperioses". És a dir, per damunt del dret a l'oblit, la justícia europea acaba de reconèixer el dret a l'hemeroteca. Un cop més -i ja comença a ser una tradició preocupant- les comparacions entre la justícia espanyola i l'europea són demolidores.
Malgrat tot, sembla que cap dels poders espanyols s'hagi donat per al·ludit perquè, mentre el gesticulador govern Sánchez ens entretén amb la seva pantomima, el grup parlamentari socialista ha presentat una sèrie d'esmenes a la Llei Orgànica de Protecció de Dades (LOPD) que, entre altres coses, pretenen garantir per llei l'estocada a les hemeroteques ordenada pel Constitucional. A més d'això, el PSOE ha decidit introduir un nou article anomenat "Libertad de expresión en internet" que, molt en l'estil del partit que el promou, servirà exactament per a abolir allò que promet protegir. Pretenen, els socialistes, que els responsables de xarxes socials i de plataformes digitals disposin d'un protocol per tal que, en cas de queixa i sense necessitat d'ordre judicial, s'eliminin aquells continguts que puguin atemptar contra el dret a rebre una informació veraç i que, a més, se n'identifiqui als autors. És a dir, es vol crear una espasa de Dàmocles per a escapçar la llibertat d'expressió d'aquells ciutadans contumaços que s'hagin mostrat immunes a l'autocensura i, de passada, que el seu sacrifici serveixi d'escarment per a tota la resta. Quan en una mateixa llei es consagra el dret a l'oblit i s'aboleix el dret a l'anonimat els fonaments de la democràcia comencen a tremolar.
Les hemeroteques resultaven inofensives mentre només interessaven a investigadors i a bons periodistes. En canvi, la seva democratització suposa una amenaça que el poder no està disposat a tolerar. Al capdavall, ens trobam davant una evidència més de què l'arcàdia d'un internet lliure i anònim està a punt d'arribar al seu final. No interessa que el ciutadà pugui accedir a tota la informació i encara molt menys que tengui capacitat de produir-la. L'únic que s'espera d'ell és que produeixi dades de manera altruista i inconscient; perquè si les dades són el nou or, la mina som els milions d'usuaris que ignoram que, en l'era dels serveis gratuïts, la mercaderia no és el servei sinó nosaltres mateixos.
