És possible que l'expressió amb què he volgut titular aquest article no es correspongui exactament amb el que vull dir, però si fa no fa s'hi aproxima bastant. El diccionari la defineix com "Desorientar-se, perdre la memòria o l'esment d'allò que cal fer o dir", i trob que darrerament és prou escaient a determinades situacions que ocupen l'actualitat social i política del nostre país.
M'explicaré. No fa gaire vaig trobar-me amb un amic que es manifestava preocupat pel rumb que estaven prenent alguns assumptes concernents a la llibertat d'expressió -que no qüestionava de cap manera, ans al contrari- i a l'ús que d'aquesta fan determinades persones o col·lectius. Inevitablement va sortir a rotlo el cas Valtonyc, el raper mallorquí condemnat a presó per la Justícia i que tanta polseguera ha aixecat dins i fora de les nostres fronteres. Val a dir que el meu amic i jo estàvem en contra de l'empresonament de Valtonyc, una mesura sens dubte excessiva en un context de democràcia i ús il·limitat de la llibertat d'expressió, insistim-hi. Ara bé, dit això tots dos convinguérem que no són de rebut les amenaces gens velades que Valtonyc fa a les lletres de les seves cançons, els destinataris de les quals són preferentment els representants de la Monarquia i les forces de seguretat de l'Estat, entre d'altres. És més, i potser tret d'alguna excepció, aquestes forces de seguretat poc o res tenen a veure amb la vella policia franquista, que va fer de la repressió una eina d'aboliment sistemàtic de les llibertats fonamentals dels ciutadans.
No és un detall menor, al meu parer. Vivim moments complicats, certament, però això no pot servir de pretext per deixar anar els més baixos instints, tot oblidant allò que de més racional i sensat hi ha en nosaltres. Les xarxes socials han contribuït en bona mesura a amplificar aquest descontent i ara mateix són un terreny abonat per a tot tipus d'excessos i desqualificacions, sovint sense contrastar les informacions i tenint com a únic objectiu la difamació i el linxament de la persona objecte de les nostres ires o aversions. Allò que en diuen fair play ha desaparegut pràcticament al món de l'esport, passant amb facilitat i a causa de la conjuntura política del "puta Madrid" o "puta Barça" al "puta España" o "puta Catalunya", tant se val. Sembla com si el respecte, aquest valor que els nostres pares ens varen inculcar i que fins no fa gaire era una de les premisses bàsiques del diàleg i la convivència, s'hagi diluït com un terròs de sucre, passant a ser poc més que una relíquia del passat. I això ho veim no únicament al carrer, sinó també i sobretot als mitjans de comunicació, el nivell de distinció i loquacitat dels quals ha baixat a nivells gairebé denigrants...
Al meu amic li preocupa, tot això. Tem que de les paraules passem a les mans i que una mala xispa incendiï el corral d'aviram groller i mal avingut en què darrerament s'ha convertit bona part de la nostra societat. A mi també em preocupa, no cal dir-ho. I, tant o més que això, em preocupa que els qui pensam així ho manifestem amb la boca petita, com sin tenguéssim por d'ofendre sensibilitats o ideologies, quan molts dels seus representants a esquerra i dreta no es tallen ni un pèl a l'hora de dir qualsevol barrabassada semblant a les que figuren a les lletres del raper Valtonyc.
El més trist de tot és que la publicitat d'aquest cas ha propiciat una vertadera cascada d'adhesions afins entre artistes i representants del món de la cultura, i au, a veure qui la diu més grossa. I així no anam enlloc, a parer meu i del meu amic. El meu sogre al cel sia solia dir que Totes ses maces rompen es cap. Això és més o menys el que volia donar a entendre, quan us deia que hem perdut l'oremus.
