Com en el cas d'altres conceptes més o menys "importants" per a la vida, no hi ha dubte que no ens arribaríem a posar d'acord pel que fa al que pugui ser la felicitat. Tots en tenim, d'entrada, una idea ben perfilada, que donam per fet que és la "bona", en tot cas més que la del proïsme, i a ella hi dedicam els esforços que facin falta per fer-la efectiva. M'ensum que és ben escassa la gent que hi arriben, a la felicitat absoluta, o a l'ideal que se n'han fet, com dèiem, perquè deu ser un estadi gairebé impossible; és difícil imaginar, vaja, el tarannà d'algú feliç al cent per cent. i potser per això mateix és que fenòmens com les religions o la filosofia ens ensenyen la licitud del desig envers la felicitat, tot i que per camins força diversos i, sovint, tortuosos; ens suggereixen possibles models de felicitat que no solen coincidir amb els que aspiren la majoria de la bona gent.
En general, tiram pel dret i no ens deixam enredar per cap doctrina excelsa. Amb el sol fet que la bossa vagi una mica galdosa, o que visquem en un entorn social més o menys estable, que se'ns asseguri un cert benestar i quatre comoditats bàsiques, afirmaríem que el riure ens ve de cara. Sempre en volem més, és clar, i és per aquí per on ens malmetem. Sobretot quan l'oferta que tenim al davant és brutal. Un excés de felicitat, o de benestar, arriba a ser perjudicial. No és sobrer recordar que, quan érem un país, com repetien curs rere curs els llibres del vell batxillerat, en vies de desenvolupament, i ens arribàvem noves que a Suècia o a Finlàndia, a pesar de tenir de tot i molt, no hi eren gaire feliços, amb una alta taxa de suïcidis. No s'entenia, això. Aquí les passàvem més magres, però beneíem els avantatges que ens donava una vida "millor": la bona taula, un clima benigne, les bauxa contínua, plaers que els nòrdics panxacontents no podien fruir. Ara que ens hi hem acostat, començam a notar els efectes de la fartura. Tant que una de les lleis que manegen els economistes indica que l'elevada renda d'un país no es tradueix per força en un major grau de felicitat i de satisfacció dels habitants.
Diferents observadors assenyalen de fa temps les conseqüències d'aquesta falsa felicitat en què nedam; els pedagogs ens sermonegen sobre el perill de l'abundor en què viuen els cadells; l'estrès i la depressió, amb el consum de medicaments per fer-ne front, augmenten de manera alarmant; l'efecte de la publicitat ens destrossa el poc seny que ens queda i ens incita a un consumisme compulsiu. Hem perdut alhora la mesura del temps; no tenim temps per a res, solem dir. Es diu que ha estat esborrada fins i tot la idea de futur, precisament allà on molts sempre hi situàvem uns desitjos millors que els que ens fornia el present, fet que ens immergeix en un inquietant horitzó d'incertesa, d'angoixa, de por; no van errats els qui diuen que s'ha capgirat la progressió cap a bé de les generacions; les d'ara no ho tenen gens fàcil, estirar el carro. Res no assegura res. Tot pul·lula en un estat permanent de liquidesa.
Un no és gaire partidari de l'alarmisme extrem, tot i que està clar que hem de canviar una mica de rumb. Tampoc se sap ben bé com, la veritat: potser retornant als petits plaers insignificants, a repensar l'organització del temps i centrar-nos més en els afers íntims i de gust personal, a renunciar a grans expectatives professionals i vitals. Una felicitat per ventura més casolana, però gratificant i assequible.
