L'actualitat política mana. De manera que veure com es retiren de l'escena, de cop, els rostres diversos de la supèrbia, la mentida, la displicència envers l'adversari, la tergiversació perversa dels fets i altres tares gens menors, produeix un cert conhort. Hauríem d'experimentar, el conhort,amb prevencions i amb una elevada dosi d'escepticisme per evitar caure massa aviat en el desànim. Però, d'entrada, hi ha motius per congratular-se -amb tanta contenció com es vulgui- que els protagonistes més directes de la repressió despietada, injusta i irresponsable desfermada sobre Catalunya i els catalans ja no hi siguin. Congratulem-nos, doncs, poc o molt, d'albirar una treva en l'exercici del menyspreu, el sarcasme i les rialletes còmplices. A casa, doncs, a continuar mamant de la ubèrrima mamella estatal, però a casa. Ara ja sense capacitat "directa" per esbombar-ho tot: les llibertats públiques i privades, la separació de poders, l'obligada interlocució amb els discrepants, l'obligada voluntat de solucionar els conflictes per les vies del diàleg i la negociació...
L'etapa que just ara inicia Espanya neix de la confluència d'un bon nombre de paradoxes. Des de la perspectiva catalana, la tria entre la continuïtat de M. Rajoy al capdavant de l'executiu o la seva substitució per P. Sánchez és la tria entre allò indesitjable i allò que no es vol. Bastarà de recordar els insults desaforats amb què P. Sánchez donà la benvinguda al nou president de Catalunya, Quim Torra. O com, en tant que màxim dirigent del PSOE, maldava fa no res, dia rere dia, per superar l'extremisme espanyolista de C's i del PP amb unes dosis augmentades de disseny repressor i de dogmatisme constitucional. Aquest discurs tan colpidor ha mudat en poques hores en les formes, ben cert, i això ja és alguna cosa si l'encontre i no pas la confrontació passa a ser el punt de partida. Però no hauríem de descreure mai de l'enorme poder dels prebosts del PSOE per condicionar les polítiques d'autèntic compromís. Val a dir-ho, les polítiques de fons, aquelles que afecten la unitat d'Espanya, tan categòricament immutable pels uns -C's i el PP-, com pels altres -PSOE-.
Heus aquí, en conseqüència, que l'ajut insubstituïble que ha prestat l'independentisme a l'ascens d'un supervivent com P. Sánchez no és res més que l'acceptació d'un mal menor. Però tot i així sembla que caldrà esperar del nou president del govern d'Espanya mesures adreçades a apaivagar el magnífic mal causat els darrers mesos. Mal a la convivència, mal a la credibilitat del sistema, mal a la democràcia, mal als drets individuals i col·lectius. En primer lloc i destacadament, el que s'ha de fer és posar els presos polítics en llibertat i permetre que els exiliats tornin de l'exili amb garanties de no ser detinguts a la frontera. Amb tota obvietat, la situació actual, en la qual l'Estat fa servir l'Administració de justícia com una eina al servei de les pràctiques repressores més indignes, no pot durar ni un minut més. Alguns ingenus, cínics o malintencionats que fan com si no ho fossin, defensen que el Tribunal Suprem té la pròpia dinàmica i que ara és impossible substituir-ne les decisions. Error de partida que voldríem esvair.
Vegem. Ho ha explicat força bé Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal. La presó preventiva dels polítics catalans es manté perquè el ministeri fiscal demana que es mantingui. Resulta que ara, amb el cessament del govern de M. Rajoy, també cessa el fiscal general de l'Estat, i això ja indica, i de forma destacada, la dependència del ministeri fiscal en relació amb els governs de torn. Dependència que permet que el poder executiu, per mitjà del ministeri de Justícia, demani al fiscal general de l'Estat que actuï en un determinat sentit, "en defensa de l'interès públic". Ergo, bastaria que el futur govern d'Espanya indiqués al futur fiscal general que sol·licités al jutge instructor del Tribunal Suprem l'alliberament dels polítics catalans perquè la llibertat hagués de ser efectiva d'immediat. Recordem que ningú no pot ser mantingut en presó sense una acusació que ho promogui. Un inconvenient: a la causa en contra de l'independentisme català hi actua com a acusació popular un partit d'extrema dreta que s'anomena Vox, que sí que mantindria la petició de presó. Doncs bé, l'Estat, explica Queralt, té bons arguments per convèncer Vox de fugir d'enmig: l'anunci d'una inspecció fiscal n'és un (però no pas l'únic).
Temperar i, acte seguit, fer esvair les causes contra l'independentisme produiria -sigui dit pels que estan preocupats per aquestes qüestions- un efecte lenitiu al malmenat crèdit exterior d'Espanya com a democràcia que es proclama madura, consolidada i etcètera. Aquest eventual crèdit ha estat dut pel pedregar a causa de l'actuació del jutge instructor del Tribunal Suprem, que es considera a si mateix víctima del procés català i que, per tant, pot ser qualsevol cosa excepte un jutge imparcial. Que en el seu rodolar arrossegui indegudament l'Administració de justícia sencera, no sembla importar-li a ningú. Ja ha estat dit altres vegades i fins i tot ha estat denunciat, amb sordina, per l'Associació de Jutges per la Democràcia: l'origen d'aquest desori és el sistema de nomenament dels magistrats del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, en mans directes dels partits polítics majoritaris, als quals, per tant, deuen l'obediència. Mentrestant, els tribunals de diferents països europeus -Bèlgica, Alemanya, Regne Unit- són més aviat proclius a considerar-ho tot plegat una desmesura impròpia d'un estat civilitzat. La instrumentalització dels tribunals des del poder executiu per venjar-se dels adversaris polítics i escarmentar-los per una llarga estona sembla que no hagi de tenir gaire bon predicament enlloc. Enlloc del món il·lustrat, culte i respectuós amb els drets de les persones i de les col·lectivitats, ja s'entén.
