La crisi de 2007 no va ser una crisi econòmica, sinó una crisi política en estat de gestació. Foren molts els que perderen la feina, la casa i el futur, i fórem tots els que perdérem la sobirania. Arreu d´Europa els governs l´oferiren en sacrifici als organismes internacionals i a les empreses supreaestatals que ens havien sentenciat per haver viscut per damunt de les nostres possibilitats. Des d´aleshores la sobirania popular ja no resideix en el poble, sinó en els comptes corrents d´aquestes elits. La resposta més clara a aquesta crisi de legitimitat ha estat el populisme. No queda clar, però, si es tracta d´una recció visceral de la ciutadania o si, en realitat, és la fase II d´un pla perfectament traçat des de l´Olimp de les finances.
En qualsevol cas, la precarització de les certeses que les societats del primer món havien edificat des dels anys 70 ha fet que molts vegin amb bons ulls el retorn a la seguretat del castell i la frontera. La combinació de la por a la incertesa que ve amb el gran negoci que, per a alguns, suposa la precarietat ha fet que el nacional-populisme s´estengui per tot el món com la forma preeminent de la nova política. Trump, Le Pen o el UKIP són només la punta visible i estrident d´un moviment que ja és d´abast mundial i que, en contra del que s´ha volgut fer veure, ens afecta molt directament.
A Espanya l´antecedent principal del nacional-populisme es troba en l´ús que en els anys 90 feu José María Aznar del concepte de "patriotismo constitucional". El filòsof alemany Jürgen Habermas era qui l´havia popularitzat anys abans com una nova forma d´identitat per a una Alemanya que necessitava reconstruir-la lluny del III Reich. La principal novetat que introduïa Habermas era la d´una identitat de base cívica i no nacional. Però a Aznar això no li interessava, perquè la seva atenció es centrava només en el qualificatiu "constitucional". L´apel·lació a la Constitució de 1978 com a mite fundacional de la Transició li va permetre fer avançar el nacionalisme espanyol de sempre sota la disfressa impecable de la llei i el pacte social. És clar que ETA li feu la meitat de la feina, com avui la fa independentisme català a C´s i el PP.
La utilització que durant aquells anys es feu del "patriotismo constitucional" tingué com a principal efecte l´aparició d´un fonamentalisme de caire legal que perdura fins els nostres dies. En el moment que l´antiga idea de l´Espanya-nació fou substituïda per la d´Espanya-Constitució, els espanyols fórem primer desposseïts del text que contenia el contracte que ens lligava com a societat i després sotmesos a ell com si d´un manament diví es tractés. La llei va deixar d´estar al servei del ciutadà, perquè era el ciutadà qui havia d´estar al servei d´ella com un bé superior o una relíquia incorrupta que calia adorar. La conseqüència última d´allò fou la transfiguració del sistema democràtic mateix. O s´estava amb la Constitució i, per tant, amb Espanya, o s´estava en contra d´ella. El matís i el dissentiment es consideraven una traïció i no l´element essencial de la vida democràtica. Va ser així com, de mica en mica -i aprofitant-se de l´èpica a què obligava la barbàrie d´ETA- el PP estrangulà el PSOE. I així és com avui C´s estrangula el PP.
El tret essencial del nacional-populisme és la simplificació, però el seu principal efecte és la monopolització. Aznar s´atribuí i concedí al PP el monopoli del dret a interpretar la Constitució del 78. Anys més tard, Artur Mas primer i després Puigdemont s´arrogaren el monopoli del "poble de Catalunya", privant el 53% de votants catalans no favorables a la independència d´esser part d´aquest poble. Per la seva part, Podemos s´apropià del monopoli de "la calle" quan no només es definia com el seu únic representant, sinó que els seus líders i els seus cercles afirmaven ser "la calle" en si mateixa. Finalment, Ciudadanos es llevava fa pocs dies la màscara i es descobria davant el món com la dreta nacional-populista que és i contra la que ens havien fet creure que Espanya estava vacunada. Si d´ençà d´Aznar no ser fidel a la Constitució et convertia en un sospitós criminal, Rivera ha anat encara més enllà i pretén desposseir de la pròpia condició de ciutadà tot aquell que no combregui amb la visió unívoca d´Espanya que vol imposar.
Al capdavall, tots aquests monopolis no són més que intents desesperats d´omplir l´immens esvoranc que la crisi de 2007 va provocar en la nostra sobirania. Inicialment pot ser ofereixin una certa sensació de seguretat, però a mig termini suposaran la mort del pacte i de la negociació, ja que els monopolis només deixen dues alternatives: l´adhesió o la renuncia. La substitució final de la democràcia representativa per la democràcia adhesiva serà el triomf en diferit d´Aznar, i no només perquè Rivera sigui el seu alumne predilecte, sinó perquè l´efecte més pervers del seu nacional-populisme va ser el de fer creure als ciutadans que la sobirania consistia en tenir una constitució sòlida quan, en realitat, consisteix en la capacitat que entre tots tenim de transformar-la.
