Els minuts de silenci estan pensats per als vius, no per als morts. Els que es succeeixen a cada assassinat masclista són l'expressió d'un dolor, però sobretot la constatació d'un fracàs. Una víctima mortal facilita el posicionament, no admet dubtes ni matisos. En canvi, els milers de casos de violència masclista que no es consumen amb una mort violenta donen peu a disquisicions que, en cas d'un final tràgic, gairebé ningú tendria la poca vergonya de fer. Lucia Patrascu fou assassinada a Pollença després que la Guàrdia Civil es negués a protegir-la. En casos d'una crueltat tan extrema, l'existència d'un culpable facilita que les responsabilitats col·lectives es descarreguin sobre la figura perversa de l'assassí. Alhora, un comportament tan aberrant situa els fets en una dimensió tan i tan excepcional que evita que hom es senti interpel·lat i amb l'obligació de posar-se davant el mirall. Els minuts de silenci en motiu de l'assassinat de Lucia Patrascu serviren per a netejar culpes i consciències. Després, la justícia netejà la reputació de la Guàrdia Civil amb l'arxivament d'un cas de possible negligència.
El cas de 'La manada', en canvi, s'ha resolt de manera molt diferent. Per a desgràcia de la nostra netedat de consciència i del bon nom de la Guàrdia Civil, no va acabar en un assassinat. Si la víctima hagués mort en el portal de Pamplona on fou violada, Espanya hauria pogut dormir més tranquil·la. Les autoritats s'haurien congregat davant les institucions, els llaços morats s'haurien estès per les xarxes socials i els programes de televisió haurien analitzat durant setmanes la brutalitat dels violadors sense que cap tertulià ni cap batle gosés dir el que realment pensava. La Guàrdia Civil i l'exèrcit haurien deixat immediatament sense sou els assassins, cap magistrat hauria emès vots discordants i les autoritats polítiques i judicials s'haurien vanat del bon funcionament de la justícia espanyola. El fet però, és que sense una víctima mortal, aquell cas deixava de ser excepcional i, per tant, ens interpel·lava a tots en més sentits dels que voldríem. Milers de dones es sentien identificades amb l'al·lota que, pel fet de sortir sola de festa i haver begut, es converteix en una presa fàcil a ulls dels assetjadors. Altres tants milers d'homes es van veure reflectits en aquell grup de joves que, envalentonats per la seguretat i la dilució de responsabilitats que dóna el fet d'actuar en grup, cometen excessos que serien incapaços de cometre sols.
Les inacabables 237 planes que ocupa el vot particular de la sentència són un oprobi que haurà de perseguir durant anys la justícia espanyola. A banda d'acusar els seus companys de tribunal de voler fabricar una versió favorable a la víctima, el magistrat que el signa tracta la denunciant com si fos una acusada per calúmnies en lloc d'una víctima d'abusos sexuals. La humiliació, però, no es redueix a això sinó que entra directament en la perversió quan el magistrat afirma: " Es más, en función de las circunstancias que concurran puede llegar a darse una verdadera agresión sexual en la que, pese a todo, la mujer llegue a experimentar 'excitación' o 'placer' meramente físico en algún momento". Qui escriu això tal vegada mereixi ajuda psicològica, però en cap cas mereix la complicitat i el corporativisme del seu gremi.
Més enllà de la polèmica que el cas ha suscitat, afirmar que els altres dos magistrats no van creure la versió de la víctima no seria just. On el seu company dissident hi veu plaer i deshinibició, ells hi veuen dolor i humiliació. Fins i tot, citen una sentència de 2013 on s'afirmava que "la violencia o intimidación empleadas en los delitos de agresión sexual no han de ser de tal grado que presenten caracteres irresistibles, invencibles o de gravedad inusitada". Tot i això -i tot i que el seu relat de fets provats és el d'una violació- conclouen acte seguit que aquesta violència no es va produir en grau suficient com per a justificar una condemna per agressió sexual. La ceguesa de la justícia és inquietant, però ho és encara més comprovar la facilitat amb què la justícia espanyola detecta violència i terrorisme en uns casos i és incapaç de detectar-la en uns altres.
En realitat, el vertader escàndol no és l'escassa condemna als cinc abusadors, sinó la revelació de què el vot particular de Ricardo Javier González, de particular, en tenia només el nom. Les reaccions a la sentència han fet possible que la víctima de 'La manada' descobrís que no està sola, però alhora, que Espanya sencera hagi descobert que tampoc no ho estan el seus violadors. Per sort per a milers de dones, cap minut de silenci ni cap correcció política no podrà ocultar durant més temps aquesta realitat descarnada. A la víctima, sobreviure pot ser no li va servir per a què es fes justícia, però haurà servit i servirà a moltes altres que ara són "manada".
