El passat 21 d'abril va tenir lloc una interessant iniciativa popular per tal de celebrar l'any europeu del patrimoni cultural. Es tractava de reivindicar el bell i atàvic so de les campanes, avui en dia pràcticament automatitzat a la majoria de temples i esglésies de la nostra geografia. Això no obstant, l'associació valenciana Campaners d'Albaida i la Fundación Hispania Nostra varen reivindicar l'antic toc manual mitjançant una crida a la qual es varen sumar nombrosos municipis d'Espanya i Europa, alguns d'ells pràcticament despoblats però que conserven encara aquest vestigi del passat al capcurucull dels seus campanars. Una de les intencions d'aquesta acció era precisament la de fer renou i cridar així l'atenció sobre l'èxode massiu que han patit molts de pobles i llogarets de la Península, a més, és clar, de sol·licitar a la UNESCO que reconegui el repic tradicional de la campana com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
Tot i el seu arraconament per les noves tecnologies de la comunicació, les campanes han estat un instrument força polivalent al llarg dels segles. A part de la seva funció estrictament religiosa o de crida al culte, han servit indistintament per anunciar naixements, defuncions, noces, festes, etc. Un temps també s'utilitzaven per avisar els habitants dels llocs on s'ubiquen sobre la proximitat d'algun enemic o per advertir-los de la presència d'alguna calamitat, normalment un incendi. Hemingway se serví d'elles per titular una de les seves obres més celebrades, Por quién doblan las campanas, ambientada en la Guerra civil espanyola. En no poques ocasions el seu so ha estat sinònim d'alegria o celebració d'alguna gesta civil o militar, tot arreplegant la gent als peus de l'estructura que li serveix d'aixopluc i sosteniment. A més posseeix un so amable, no és agressiu ni estrident; n'és una bona prova el fet que les cigonyes i altres aucells escullen l'estructura dels campanars per fer-hi els seus nius, que conviuen harmoniosament amb el batall que assenyala l'inexorable pas del temps...
M'agradaria parlar-vos una mica del campanar del meu poble, es Pont d'Inca. És un campanar humil, sense gaire interès patrimonial o artístic, tot sigui dit. Però al mateix temps posseeix una originalitat que el fa tan singular com especial: li falta l'acabatall o cuculla, és a dir, la cúpula que normalment remata aquest element a la majoria d'esglésies de Mallorca. Diuen que és per mor de la proximitat de l'aeròdrom de Son Bonet, una circumstància que, d'altra banda, ha propiciat que la gran majoria de cases del Pont d'Inca tenguin com a molt dues altures. Això explicaria que el campanar sembli d'alguna manera escapçat, com si li faltàs un bocí, la qual cosa li confereix un estil vagament semblant al romànic (i que em perdonin els historiadors i estudiosos de l'art). Mon pare al cel sia el va fer servir per il·lustrar l'etiqueta de les herbes que fabricava fa més de cinquanta anys a la seva destil·leria, Hierbas Campanario. Encara en guard un parell de botelles com si fossin un tresor; m'agrada constatar que aquell campanar és ben bé el mateix que actualment presideix el carrer on visc i la plaça de l'església, on encara sonen puntualment les campanes.
Un altre record que guard d'aquestes belles estructures pertany a una etapa del camí de Sant Jaume, concretament la que passa per un llogaret de Navarra anomenat Zabaldika, a la vall d'Esteribar. La seva petita església conserva la campana més antiga de tota la Comunitat Foral; gravada en bronze, hi apareix la inscripció MCCCLXXVII, és a dir, 1377, l'any de la seva fosa. Una simpàtica monja que hi havia a l'entrada ens va deixar pujar per veure-la de prop i fer-la sonar: record que el seu dringar era nítid i prolongat, i que s'estenia per tota aquella vall talment un presagi de pau i benaurança.
Totes aquestes coses m'han vengut al cap en sentir la iniciativa d'aquesta associació d'Albaida. Tant de bo el seu testimoni no sigui debades i sapiguem veure en les campanes un símbol cultural de primer ordre, un vertader tret d'identitat en la vida dels pobles i un testimoni privilegiat de la nostra història més propera i quotidiana.
