Per bé que molts en vàrem ser simples espectadors dels fets (i, per paga, llunyans i d´allò més desinformats), per raons generacionals vàrem viure una adolescència en què la idea de "recuperació", de no perdre la memòria, d´unes unes situacions, personals i col·lectives, que ens havien estat amagades, o, simplement, oblidades, ens va fer tenir una mirada potser més empàtica i propera amb les vides que havien encarrilat els nostres pares i padrins. No eren relats gens ni mica espectaculars ni glamurosos (sense místics ni grans capitans, que cantava en Raimon); més aviat tot el contrari; històries grises, de simple supervivència, de mirar d´arreplegar un rònec plat a taula i tirar endavant la família de la millor manera possible. Potser això ens ha fet d´un tarannà poc donat a la figurera, escèptics quant a l´èxit de negocis que augurin beneficis ràpids i llépols; i, sobretot, d´un ferm respecte (que no vol dir que no vagin errats més d´un cop, ni que el seu parer no s´hagi de qüestionar sempre que faci falta) a qui ostenta qualque dosi d´autoritat.
Encara que sabem que es tracta d´un prejudici de què n´hem d´escapar, costa no caure en la trampa, i més si es llueix ja una certa edat, d´encolomar als temps presents tota casta d´injúries i malvestats, i tenir el passat com el lloc edènic en què tots hi campàvem feliços. El passat va ser dur i mal d´esquivar. Hi ha la temptació de considerar que, més en sectors de la joventut, el benestar i grau de, diguem-ne, civilització a què hem arribat ens han estat donats per dret natural i per ser els més garrits de la colla. En gran part, ho hem d´agrair a l´esforç i tenacitat de bona gent anònima i del munt que s´hi va deixar la pell. No convé oblidar les ensenyances del passat; i, com que allò més ben vist és anar per la vida d´esburbadots, tendim a no fer-ne cas. Una de les lliçons que amb més insistència ens referien els nostres majors era la de la moderació.
El vici i el plaer són uns esquers que sempre són a la volta de la cantonada. La millor millor manera de gaudir-los és, però, saber-los assaonar a petites dosis. Els excessos, en tot, mai no són bons consellers. Avui dia una de les idees dominants és que no tenim per què posar límits a res; tots els nostres capritxos, sobretot si es disposa d´un galdós compte corrent, es poden satisfer. No tenim res per impossible. El mercat ens vol uns superhomes dels quals el concepte de derrota n´és absent. La moderació, la pausa, el fre a les ambicions desmesurades, són vistes com a rèmores del passat, d´un món mort i enterrat. Es nota, aquesta concepció hercúlia de la vida, en força detalls, a voltes insignificants, tot i que en els quals es detecta la fesomia d´una col·lectivitat.
Per desgràcia, un dels calvaris del nostre temps són els accidents de trànsit. Diríem que tot el que es faci per reduir-los hauria de ser ben vengut. Al vehicle, li perdem la por i el respecte, a part del fet que hi ha qui en posar-se al volant perd tota mesura i és capaç de perpetrar qualsevol capbuitada. En aquest àmbit, la moderació és un dels valors que hauríem de tenir sempre com a nord. Afegida a decisions fermes de qui mana, com la recent del govern francès de reduir la velocitat, de 90 km a 80 km, a les carreteres secundàries; és curiós que, qui s´hi ha oposat amb més fermesa, hagi estat el Front Nacional, veient-lo com un greuge més a la França rural. Aquesta gent, de moderats en són poc, per cert.
