Atès que ens agrada d'allò més matar l'estona elaborant llistats de preferències i de rebutjos, entre aquests hi figuren, com no podia ser altrament, les estacions de l'any; fa l'efecte que, sense dubte com a conseqüència del canvi climàtic, les primaveres s'han volatilitzat, o bé apareixen sense a penes ser notades, tan romàntiques i eixerides com han estat considerades per la nostra tradició cultural; segur que tots tenim un racó ben adesat de predileccions literàries i musicals que la tenen com a protagonista; i per paga encara hi ha qui compta els anys sumats per les primaveres que s'han gastat, per no esmentar els amors primaverals que, també, hem perdut.
No hem estat gaire originals, en res, sinó que ens hem deixar menar pels camins més còmodes, per a això l'estiu va ser, durant els anys d'adolescència, l'estació que s'esperava amb més deler. Era ben de sentit comú, i ho deu ser encara per als adolescents del nostre temps. Enclaustrats tot l'any entre les parets de l'escola, l'estiu es presentava com el temps de la llibertat, un temps il·limitat en què ensumàvem que trencaríem totes les fites possibles. I a fe que, per cert, era un temps d'una durada avui inimaginable; des de finals de juny a l'octubre, en què altre cop es començaven les classes; posaria la mà al foc que els al·lots d'abans no han estat ni més curts de gambals ni han tengut mancances en la seva educació (en tot cas, les mateixes que les d'ara) pel fet d'haver anat a lloure devers tres mesos seguits. Gosaríem dir que aquells estius interminables han estat per nosaltres una de les imatges del paradís; i mira que no fèiem res d'extraordinari, jugar i jugar, trescar pel món tot lo dia, gaudir d'aquells campaments rudimentaris que organitzaven els capellans una mica avançats que adesiara desembarcaven al poble. Érem capaços de treure tot el suc possible a aquelles engrunes de temps que potser interiorment, i amb tota la ingenuïtat del món, intuíem que no tornarien mai mes.
Amb els anys hem perdut l'estima per l'estiu; fins i tot li hem agafat unes altes dosis d'odi i de menyspreu. De forma decidida, la tenim per l'estació més xarona de l'any. Hem de suposar que el fet de veure en un indret en què el turisme de masses diu que diu que ens reporta riquesa i benestar hi contribueix força. Veure segons quins espectacles de personal desbocat, a còpia d'alcohol i altres herbes, pul·lulant arreu amb l'abillament més estrafolari i menys indicat, a part la calor inhumana que, com enguany, s'ha hagut de suportar, fa que molts desitgem que l'estiu passi com més aviat millor. No entonarem la cançó de l'enfadós contra el turisme, però sí que pareix que urgeix una mica de reflexió, per força sectors de la societat, per amansir la bèstia que hem creat.
Sense en cap cas ofrenar les tòpiques elegies als temps passats, sí que un és del parer que l'estiu ha perdut l'aurèola i l'encant que per molts de nosaltres va tenir. Per a això ens han alegrat moments de l'estiu les reflexions perspicaces que el pensador Joan Carles Mèlich ha traçat sobre el que en podríem dir la filosofia de l'estiu, a l'ombra de la qual sí que faria goig viure'l. Un temps que ell anomena obert, governat no per les regnes del deure, sinó per les del desig, en què s'imposen tres activitats senyeres, el viatge, que sempre hauria de representar una nova descoberta, la lectura i l'avorriment. Per paradòxic que pugui parèixer un estiu sense avorriment no és estiu, en el sentit que ens incita a fugir d'allò sabut i conegut, i arriscar-nos a cercar l'aventura i la creativitat.
