Miquel Àngel Cau Ontiveros (Palma, 1967) és un arqueòleg de primer nivell mundial en l'especialitat de ceràmiques de l'època romana tardana. Professor investigador de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i director de l'Equip de Recerca Arqueològica i Arqueometria de la Universitat de Barcelona, ha estat professor en diverses universitats, com la de Sheffiel, Cagliari (2012), Sassari (2013) i la Brown University, a l'estat de Rode Island, a la qual tornarà d'aquí pocs dies. És autor de més de dos-cents treballs científics, editor de revistes d'arqueologia i membre de comitès editorials de les publicacions de les universitats de Granada i Gènova. Afegiríem encara que ha estat responsable del màster en Arqueologia Nàutica Mediterrània en el sí de la Universitat de Barcelona i que és director de doctorats a les universitats de Barcelona i a la Rovira i Virgili (Tarragona).
Al marge de les ceràmiques, un altre gran camp d'atenció el focalitza en les transformacions del món romà en els sistemes insulars. D'aquí i dels seus eminents mèrits acadèmics i de la insubstituïble vocació per la investigació i la docència li ve que sigui codirector de les excavacions dels complexos paleocristians de Son Peretó (Manacor i Sant Llorenç d'Escardassar), de l'illa del Rei (Menorca) i de la ciutat romana i tardo antiga de Pollentia (Alcúdia). Amb aquests avals, ja s'entendrà que difícilment podrem trobar ningú capaç de parlar-nos amb millors coneixements de la realitat i de les expectatives del jaciment arqueològic alcudienc, que és el que suscita la nostra atenció. El privilegi és, així doncs, doble: ens parla qui més en sap i, a més a més, ho fa in situ.
Explica Miquel Àngel Cau, amb un to afable, planer i madur, ben propi de les persones autènticament sàvies, que Pol·lèntia (Pollentia, en llatí), fou fundada pel cònsol Cecili Metel l'any 123 AC. Roma contemplava Mallorca com un punt estratègic central en tant que hi confluïen les rutes comercials que travessaven la mediterrània de nord a sud i de llevant a ponent i això justificà/explicà la conquesta. La fundació, doncs, de la ciutat amb un repoblament romà que s'estima inicialment en unes tres mil persones, procurà la construcció de dos ports, l'un abocat a la badia de Pollença i l'altre a la d'Alcúdia. Amb el temps, Pollentia havia de ser, com fou, escala obligada d'un gran nombre de vaixells i, alhora, lloc de trobada per a una gran diversitat de transaccions comercials. En conseqüència, fons indubtable de riquesa. D'això, de la riquesa que arribà a assolir la ciutat, és mostra la notable extensió de l'àrea urbana unes vint hectàrees, l'existència del temple i la grandària de les cases i del mercat...
Sigui com fos, les excavacions no han començat pas ara. Encara que se sospitava de l'existència de la ciutat des del segle XVII, les excavacions no s'iniciaren, i de forma discontinua, fins a l'entrada del segle XX. Avui, afegeix Miquel Àngel, la superfície excavada equival únicament a un 7% de la superfície total susceptible de albergar restes arqueològiques, i això ja ens dona una idea cabdal de la feina pendent. Fa molts anys que hi treballem sotmesos a unes directrius científiques. Fa molts anys que excavem i classifiquem les peces trobades i que identifiquem les diferents construccions. Però cada any equival tan sols a una petita fracció de l'any, perquè només treballem, si fa no i segons les circumstàncies, una part de l'estiu. El gruix de les mans que graten la terra amb la cura extrema que els ensenyem a tenir són estudiants entusiastes que es senten i fan part d'un equip. Però justament la condició d'estudiants comporta que les excavacions es limitin a l'estiu.
En Miquel Àngel es demana per la raó que fa que la nostra societat no esmerci tots els diners i esforços que calguin en el desenvolupament d'una estratègia guanyadora envers la potenciació d'un patrimoni històric i cultural de primer ordre. Necessitem, emfatitza sense perdre mai les formes ni mudar el to acollidor, diners, molts més diners, i implicació política i social. Els polítics ens visiten i fins i tot passen jornades senceres amb nosaltres. Els estem ben agraïts, però això no basta. Aquest interès s'hauria de traduir en un augment exponencial de la consignació pressupostària de les diverses administracions concernides amb l'objectiu de concloure el gruix substancial de les excavacions en un termini raonablement curt. I es demana encara per què la taxa per estances hoteleres que el Govern acaba d'implantar no es dedica precisament a això, a la investigació, protecció i difusió de la nostra cultura. Per cert, si es fes, és a dir, si de forma decidida es prioritzés la inversió en el jaciment de Pollentia, això tindria un indubtable retorn per a la col·lectivitat. Retorn en cultura i investigació, com és obvi, però també en diners, perquè res fa que hagi de ser incompatible la cultura amb la rendibilitat econòmica, ans al contrari.
En Miquel Àngel ens convida a pujar el que resta d'allò que foren les graderies del temple romà i que mirem vers el sud. A la nostra esquena, darrera les murades, quedarà l'església de Sant Jaume sobre un lleuger promontori que la fa visible d'arreu. I al nostre davant s'endevina el mar interceptat per una línia de construccions tosques entre les quals sobresurten un bon nombre d'hotels. Els temples, aleshores com ara, també es bastien a una certa alçada de forma que permetés veure'ls des de la llunyania. Al final d'aquest cap avall hi havia uns aiguamolls i un poc més endavant un dels ports de la ciutat. És ben improbable que res es pugui recuperar, del port, perquè els edificis que veiem han estat bastits just al damunt del lloc on creiem que hi era. Per molt que m'ho expliquin, i m'ho han intentat explicar unes quantes vegades, sosté Miquel Àngel, no podré entendre que els hotelers de casa nostra i especialment els d'aquesta zona no siguin els primers interessats en fer de la Pollentia romana un gran pol d'atracció turística, com ho és o ho pot ser qualsevol jaciment d'aquestes característiques.
PS: si la visita us ha estat profitosa, si heu sabut apreciar el tresor que tenim a la vista, però, sobre tot, sota terra, només us demanaré que tingueu a bé fer-ho coneixedor tant com pugueu. Parleu-ne. Per favor, parleu-ne.
