Pareix que no és gaire desencertada aquella afirmació que diu que la memòria ens és mala de guardar, massa poc duradora; el pes de la vida ens és una llosa tan mala de dur que preferim la còmoda solució de l'oblit; una sortida, tanmateix, falsa, atès que deixa obertes les ferides que mai no es guariran. Confiam en excés en el sempre disponible aliat del temps per posar-hi distància i una mica de pau i tranquil·litat. És, aquest, un procés que funciona en els afers personals i, també, en els col·lectius.
El passat dilluns ens ho han recordat articles i reportatges en diferents mitjans de comunicació va fer vuitanta anys de l'esclat de la guerra del 1936-1939. S'ha afirmat per activa i per passiva que ha estat l'esdeveniment clau de la història espanyola del segle XX; ho ha condicionat tot; després de tants d'anys, l'olor de mort i de sang que va deixar se sent, una olor de podridura que dóna un mal viure permanent. Es diria que les noves generacions tenen superat el trauma; sovint no és més que un dels "temes", pesats i avorridots, que han d'estudiar a l'escola, una espècie de film tronat, amb dos enemics embogits que es foten bufetades lluitant per uns ideals que, per a ells, els jovençans, ni els van ni els vénen. És bo, dit sigui de passada, que sigui així, que aquella guerra maleïda ja no sigui un malson per a les noves generacions, que no representi el llegat caïnita que va ser en temps passats. Ens podríem demanar, però (aquella guerra va deixar oberts i pendents de resposta tants d'interrogants, que ni durant els anys que es duen de democràcia s'han pres la molèstia de prendre en consideració, i que, per paga, qui sap si expliquen els defectes i mancances de la democràcia mateixa) si aquesta forma de donar per enterrat el conflicte del 1936-1939 no és una victòria pòstuma, una més, dels guanyadors.
S'ha observat més d'un cop, en efecte, que el relat, que se'n diu ara, de la guerra que s'ha imposat i triomfat s'ha escrit des de l'òptica dels vencedors; les poques escletxes que s'han introduït a favor de l'altre bàndol, no són sinó una concessió passatgera i encara gràcies dels primers. No és estrany que això que se'n diu, si és que existeix, esquerra, vagi tan cop piu. Quan vàrem érem encara joves llegir el Diccionari vermell de Llorenç Capellà vàrem intuir que la repressió brutal contra els rojos va ser una modèlica lliçó de futur; l'esquerra va ser-hi eliminada de soca-rel, a Mallorca; pus mai no ha aixecat el cap; després, la tan lloada Transició va ser el cop de gràcia definitiu als vençuts.
I així fins avui. Dissimulant tant com s'ha pogut i jugant de manera obscena amb el patiment de tanta bona gent. No hi ha hagut reparació, ni perdó, ni tan sols voluntat d'acceptar les dosis de responsabilitat que pertoquen a cada bàndol; posar-les a la mateixa alçada, com han dit i repetit els historiadors més competents en la matèria, és pervertir les causes i orígens de la contesa. Si s'ha aconseguit mantenir aquesta ombra de dubte és perquè els vencedors han tengut sempre el suport moral, soterrat, implícit, d'uns hereus que els han servat una fidelitat extrema. L'argument preferit és que no és bo remoure el passat. Justament, un dels estudiosos de més destacats i constants del període, l'historiador Ángel Viñas, es queixava i denunciava que és impossible a hores d'ara, per les males arts dels governants, accedir a arxius claus (el de Defensa, els de la policia, els de Franco) per completar els serrells que, en l'àmbit acadèmic, queden per aclarir; deu ser la por a la veritat.
