Un dels trets que caracteritza l´organització social de les societats occidentals (ens ho adverteixen adesiara detallades anàlisis sociològiques) és el constant envelliment de la població; pareix que la tendència és que com més rica i d´alt nivell de benestar és una societat més vessa té a posar descendents al món; s´estalvia així la feinada, els maldecaps i els gastos que donen els fills. Però també genera efectes col·laterals que no es poden menystenir i que ja tenim aquí, davant nostre, amb l´evidència, a voltes desagradable, de les dades pures i dures; el cobrament de les pensions de jubilació (a més d´un, tenint-la a tocar, ens pega un ai al cor quan sentim segons quins pronòstics) se´n pot veure afectat, el mercat laboral també (la immigració potser serà una pràctica necessària si la maquinària productiva es vol que funciona com pertoca) i, en general, els comptats beneficis socials de què gaudim.
Potser que anem camí, per tant, d´unes societats envellides i precàries. Fa de mal preveure el futur, tot i que convé pensar-hi qualque vegada. I aquí hi haurà un problema gros. La vellesa no té gaire glamur, dins el sistema de valors dominants en la nostra societat, no sabem si dir de cada vegada més cretina i estúpida, a pesar de les possibilitats de formació i d´informació que tenim a l´abast. És la bellesa la qui se´n du penjades totes les corones de llorer. Tot juga a favor seu. Tots volem exhibir un cos escultural, a còpia d´hores inhumanes de gimnàs, de donar matraca al cos sense pietat. Ens sotmetem a dietes salvatges, que poden malmetre per sempre la nostra salut. Estam obsedits per esborrar qualssevol marques (la mica de greix excessiva, les taques que compareixen a la pell, les rues que comencen a fer el seu agost, la calvície imparable) que mostren l´adéu definitiu a la joventut. Ens sabria greu ofendre als qui els representa un cop psicològic dur, diríem, acceptar que els anys passen i fan mans i mànigues per dissimular-ho, però tot són, al final, com deia el poeta Vinyoli, jocs per ajornar la mort.
Des de fa uns pocs anys, un servidor (va fer seves, des que les va llegir, la desena i escaig de raons que l´amic Jordi Martí donava per no anar al cine) s´ha tornat, després de la voracitat jovenívola, un cinèfil moderat i de cada vegada més primfilat a l´hora de seleccionar la mercaderia. Amb poc marge de temps, dos films li han permès rebobinar l´antiga aurèola, que creia perduda, del setè art; com sol dir-se, li han servit com a acte de reconciliació. Dos films, a més, agermanats per la presència del tema justament de la vellesa. Mare mia, de Nanni Moretti i La juventud, de Paolo Sorrentino. Consti que, potser, no són dues obres mestres; amb estones, això sí, de gran cine; i, sobretot, tocades per una enorme sentit de la tendresa, delicadesa, sensibilitat i, fins i tot, de pietat, a l´hora de treure a la llum la vivència de la vellesa en una societat que la rebutja. El film de Moretti (la mare del film, per paga, representa també la figura d´una espècie en vies de desaparició; una professora de llatí, dedicada en cos i ànima als alumnes, alguns dels quals vénen a veure-la encara, a l´hora de la mort) és molt més auster i artesanal, que el de Sorrentino, més donat a l´espectacularitat i al fulgor de la imatge,de pressupost més generós; hi apareixen dos actors sèniors que protagonitzen seqüencies i diàlegs impagables, Michel Caine i Harvey Keitel, conscients que la vida ja no els pot donar més, una de les poques preocupacions diàries dels quals és que la pròstata els vagi llatina. Un neguit de vell, és clar.
