El malestar dels cristians vells

De la conferència que va impartir el doctor Fernando Pueyo en el local del Club Diario de Mallorca dia 18 darrer, han passat dies però el tema no ha perdut actualitat, ni en perdrà de moment. Per això no desistesc de fer-hi un comentari.

La sala era plena fins a dalt de tot, i així mateix és gran, i no és la primera vegada que actes semblants l´havien omplerta. Això vol dir que la religió encara interessa, almenys a un sector de la població. Precisaré que prop de la totalitat dels assistents devien esser majors de cinquanta anys.

El títol de la conferència era "Jesús, ¿historia o leyenda?". Pareix que, amb aquests termes, se referia a la distinció entre el Jesús històric i el Jesús de la fe, conceptes que, si d´un principi s´havia considerat inconciliables, avui se consideren necessaris, fins i tot dins la cristologia catòlica.

M´explicaré: pensau en un catedràtic d´Història antiga, que imparteix classes a una universitat laica, davant alumnes de religions diverses o que no professen cap religió. Avui s´accepta que, en el segle I, a Palestina, hi visqué un home anomenat Jesús de Natzaret, que predicava, tenia deixebles i morí crucificat per una sentència del prefecte romà Ponç Pilat. D´aquest Jesús, se´n consideraven seguidors els primers cristians. Aleshores, el catedràtic n´ha de donar compte i excel·lirà més en la seva tasca com més informació i més ben fonamentada en sàpiga donar. Però una lliçó d´història profana no pot partir de la fe cristiana, com avui no podem explicar l´origen de l´Univers ni el de l´espècie humana seguint el llibre del Gènesi. Una exposició científica ha d´esser acceptable per tothom, sia quina sia la seva professió de fe. Per això s´ha de basar en dades objectives i admissibles sense que les condicioni la fe de cadascú.

Del Jesucrist de qui la història secular pot parlar amb fonaments objectius, en tenim poca documentació. La font principal, la constitueixen els evangelis i aquests, i ja ho admeten els estudiosos més ortodoxos, no constitueixen una crònica de la vida de Jesús. Per afegitó, no coincideixen en les dades. Per exemple, si llegiu el relat del naixement de Jesús tal com el conta Sant Mateu, traureu la impressió que els seus pares ja residien a Betlem quan Jesús fou concebut; si el llegiu contat per Sant Lluc, vivien a Natzaret i s´hagueren de traslladar a Betlem per culpa d´un cens.

Però són els mateixos evangelis que donen dades que topen amb la doctrina tradicional. La més popular és la dels germans de Jesús: Lluc, a Jesús, li diu "fill primogènit" (2:7), especificació que implica que després en varen venir d´altres; a Marc 6:3, hi llegim: «¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?» Els comentaristes tradicionals, davant textos com aquest, havien de fer mans i mànigues per harmonitzar-los i fer-los compatibles amb la doctrina oficial que se predicava.

El públic de la conferència, per la mitjana d´edat i per comentaris que m´arribaven d´aquí i d´allà, pertany a una generació de cristians que ha quedat enclosa, quasi diria engrunada, entre la darrera que mantenia una fe ben assentada i sense problemes i la que ja no té fe de cap casta. Avui la doctrina tradicional se sotmet a crítica i a discussió: si abans hi havia creients que discrepaven en la forma, la solidesa i el contingut de la fe particular de cadascun, avui és la doctrina mateixa que està en entredit i entre els pastors, n´hi ha de conservadors i de progressistes: darrere un Joan Pau II i un Benet XVI, ha vengut un Francesc. Se comprèn que aquests cristians estiguin cada vegada més desorientats i desassistits,

Les explicacions del doctor Pueyo no són noves. Ja les exposava clarament el P. Jordi Llimona, caputxí, en el seu llibre Jesús de Natzaret: Assaig d´aproximació als orígens (1980), i no record que fos objecte de reprovació per part de les autoritats eclesiàstiques. Però obres com aquella no arribaven al gran públic. Si ara els seus continguts se divulguen, per força han d´inquietar aquells cristians a l´antiga, que ja tenen, i més greus, molts d´altres motius d´inquietud.

No som jo qui ha de dir als pastors de l´Església quin discurs han d´oferir a aquells cristians, però crec que és urgent una pedagogia que els orienti i els tranquil·litzi. I hi haurà feina!