El camí que separa la sentència d'ahir de la del Tribunal Constitucional contra l'Estatut és una carrera espacial en què les dues potències en disputa han competit per veure quina de les dues s'allunyava més de la realitat. Des de fa nou anys, les caricatures de l'adversari han substituït el seu retrat. Els trets més discordants entre espanyols i catalans han estat sistemàticament exagerats en detriment d'aquells que podrien haver generat més empatia. Vist el resultat, si es vol evitar que la carrera espacial derivi en una carrera nuclear, pot ser ha arribat l'hora de descendir a la realitat. Ara bé, com podrà digerir l'independentisme la gran frustració a què els seus líders l'han conduït? Com apaivagarà el nacionalisme espanyol la seva immensa set de venjança?
La sentència constata tant el fracàs de la retòrica independentista, com el de la retòrica colpista, és cert, però ho fa a costa de criminalitzar injustament la protesta pacífica. En aquest sentit, és també un fracàs col·lectiu. Des d'ahir, a Espanya els moviments socials són molt més vulnerables. La condemna als Jordis és, sense cap dubte, la pitjor notícia per a la democràcia i per als demòcrates, sigui quina sigui la seva nació.
