Des de fa temps la salvació del Palmer Palma no depèn exclusivament d’ell mateix. Necessita guanyar i que els rivals directes, els que lluiten també per mantenir la categoria, perdin. Els horaris del cap de setmana van possibilitar que els mallorquins, abans de jugar contra l’Almansa, sabessin que el Prat havia perdut a casa contra el Valladolid. Una bona notícia. Mitja feina feta, la que no depenia d’ells. L’altra mitja, la que l’equip pot controlar i dominar, encara s’havia de materialitzar. El rival, un equip que si guanyava, certificava pràcticament la permanència. El partit, per tant, era important i el que els dos equips es jugaven era molt. Evidentment el Palmer tenia i encara té un marge d’error més reduït, tenia més necessitat i més urgència que els manxecs. Hi ha veus que manifesten que, en situacions com aquesta, convé no conèixer el resultat de l’altre equip implicat, perquè pot distreure l’atenció i la concentració pròpies. Curiosament la llosa de la responsabilitat va pesar més en els locals que en els mallorquins, que van fer un primer quart admirable i es van aprofitar dels dubtes inicials i del nerviosisme del contrari. Van demostrar una fortalesa psicològica notable.
En aquests moments de la temporada l’aspecte psicològic és fonamental, però també ho és el físic. I aquest és precisament el que més preocupa. El Palmer està afrontant aquest tram de la competició amb vuit jugadors – fa unes setmanes va haver de disputar uns quants partits només amb set –. Els tècnics intenten – i no és fàcil – que l’equip presenti prou energia al final de cada encontre, que els jugadors no arribin als darrers minuts amb el dipòsit del combustible buit. Encara que darrerament ha sortit bé, s’ha de reconèixer que és complicat. I ho és més en setmanes com aquesta, de tres partits. Dissabte van jugar a Almansa, dimecres que ve jugaran a Madrid contra l’Estudiantes i diumenge tornen a Son Moix per rebre l’Oviedo. Tres partits gairebé en una setmana. Una gran exigència per a una curta plantilla.
Fa pocs mesos, unes jornades, tota la directiva, els entrenadors, els jugadors i els seguidors del Palma haguessin signat trobar-se, quan en resten cinc, a una victòria de l’equip que és el far de la salvació. No fa tant, la distància era de quatre partits. L’objectiu és molt a prop. Sembla que basta estirar el braç i tancar la mà per agafar la permanència i poder la temporada que ve tornar a competir a la LEB Or. Segur que, vista la trajectòria de l’equip aquestes darreres setmanes, avui hi ha més aficionats que creuen que l’equip es salvarà que els que opinen el contrari.
Els que han jugat a bàsquet saben que les remuntades no ho són fins que no es materialitzen i es consumen. Si un equip perd de 10 quan resten 3 minuts i, gràcies a la seva pressió defensiva i al seu esforç, es posa a 1 punt faltant 1 minut, no podrà dir que ha remuntat el partit. Sí podrà afirmar que la remuntada és molt a prop, que té possibilitats de guanyar-lo; però encara no s’ha materialitzat. Manca el més difícil. Falten els punts que permeten posar-se per davant en el marcador i, quan sona la botzina, celebrar la victòria.
Darrerament els de Ciutat han donat moltes i bones passes. Han arribat a les acaballes de la temporada amb opcions reals i certes de coronar la remuntada; però encara no és un fet. Manca fer les últimes passes, les més importants, les més complicades i exigents. Ara més que mai l’equip necessita seguir demostrant la seva solidesa mental i anímica i cal que les cames i els pulmons aguantin un mes més. Ara més que mai no pot deixar de pressionar.
