Al Palmer Palma li resten set jornades i, després de la derrota soferta aquest cap de setmana a Castelló, les veus que convidaven a l’optimisme s’han afeblit. Els mallorquins han perdut els dos darrers partits i l’efecte d’aquests dos mals resultats ha fet que les sensacions hagin canviat, han empitjorat...
Un mes i pocs dies perquè aquest mal somni hagi finalitzat o perquè es pugui celebrar amb molta emoció i exultació la permanència més cara dels darrers anys. Diuen que a l’esport l’estat d’ànim és fonamental, fins i tot, que el bàsquet és un estat d’ànim. Si és així, hi ha motius per creure que l’equip pot salvar la categoria. En primer lloc, aquests jugadors han demostrat que quasi sempre competeixen i que poden guanyar qualsevol partit, qualsevol rival. De la mateixa manera que el Lleida o el Melilla o el Gipuzkoa o el Corunya o l’Osca o el Prat o el Juaristi ho poden testimoniar, per què no pot passar el mateix amb el Girona, l’Estudiantes, l’Almansa, l’Oviedo, el Càceres o el Valladolid? Per altra part, el Palma actualment té dos dels màxims anotadors de la lliga, Van Beck i Brown; té el jugador que més assistències reparteix, Figueras; té un dels jugadors que darrerament més rebots captura, Pavelka; dos dels millors recuperadors de pilota, Figueras i Van Beck; el que més taps posa, Pavelka; un dels millors defensors de la categoria, Feliu... Pocs, però bons. I si recupera jugadors? És possible que pugui encadenar un bon grapat de resultats positius i que els rivals directes, molt irregulars, puguin sumar moltes més derrotes que victòries? Sí, difícil, però possible. Recordem que fa unes setmanes, fruit del bon joc mostrat i de triomfs de mèrit, molts aficionats es van il·lusionar...
A l’altra banda hi trobem tots els que consideren – són majoria – que la salvació és una utopia i presenten arguments sòlids. El Palmer ha ocupat posicions de descens durant 25 jornades de les 27 jugades, quasi tota la lliga. També, diuen, els immobiliaris no depenen d’ells mateixos. Evidentment necessiten guanyar – i què difícil resulta guanyar! – però, a més, cal que els rivals directes no ho facin. A hores d’ara, la frontera de la salvació és a 3 partits, molts per al poc temps de competició que queda. A més d’això, cada dia es fa més difícil competir. La manca d’efectius – molts lesionats i amb molèsties físiques – no permeten una rotació ideal per afrontar amb garanties els encontres. Alguns jugadors han d’acumular un excés de minuts als partits, han de jugar sí o sí, encara que necessitin seure a la banqueta per recuperar l’alè o perquè per les seves accions de joc o d’actitud resten més que sumen. Els entrenadors estan molt condicionats, no fan el que volen, han de fer el que poden. Tampoc no es pot oblidar que el calendari no afavoreix la remuntada. Gairebé tots els adversaris immediats estan immersos en la consecució d’objectius particulars importants: ascens directe, entrar als play-off, ocupar posicions més avantatjoses a les eliminatòries d’ascens o assegurar la permanència... Aquesta setmana s’ha consumat el descens de l’Osca. Feia setmanes que els aragonesos repetien “mentre matemàticament sigui possible la permanència...” El dia que el Palmer Palma hagi de fer servir com a únic argument aquesta lapidària expressió, s’haurà iniciat el principi de la fi de la categoria.
